No fa gaire que Mariano Rajoy, de visita per aquest antic Regne sobrevingut ara en Comunitat Autònoma, advertí del temor que té de què la situació política catalana s’extengui per aquí. Tot d’una vaig pensar que, fent aquestes declaracions, qualcuna en duia d’armada.
I vet aquí que ja tenim als advocats de l’Estat impulsant una denúncia contra allò que el Gobierno deu creure que posa en risc la convivència alhora que esperona el possible contagi del temut procés: les ajudes de diferents municipis a la llengua històrica d’aquesta terra. Sona increïble, però és així.
Fent una valoració purament sociolingüística, sembla del tot normal que s’estimuli l’ús de la llengua pròpia, única llengua oficial d’aquesta terra durant segles i vector de la identitat del nostre poble. En una situació de llengües en contacte on la llengua minoritzada ha sofert atacs i prohibicions durant els darrers tres segles, és ben natural que s’intenti corregir-ne el desús en múltiples àmbits amb polítiques de discriminació positiva o d’estimulació via ajudes. S’ha fet durant molts d’anys i sempre havíem tengut consens envers això. El castellà, per altra banda, és una llengua que òbviament no necessita més estímuls dels que ja té com a llengua oficial de l’Estat (amb tot el que això comporta) i com a llengua predominant a pràcticament tots els àmbits. Mai he trobat cap carta a cap restaurant on no hi aparegui el castellà, ni mai he trobat cap ciutadà que em demostri que no pot fer vida a Mallorca íntegrament en castellà. Això a la inversa no passa, i si el que desitjam de bon de veres és un vertader bilingüisme, s’ha de menester una potenciació de la llengua que estigui més amenaçada, sigui una o l’altra.
Ara bé, si feim una valoració política, mos trobam amb un Rajoy que s’està veient superat a les enquestes per un partit que li està fent un adelantament amb intermitent taronja i per la dreta. Ciudadanos l’acusa de ser bla amb l’independentisme, de no usar el 155 per atacar el model lingüístic a l’escola catalana i de no acabar amb TV3. Rivera sembla seguir al peu de la lletra les directrius de FAES i s’ha guanyat a tota la dreta mediàtica espanyola donant-los el que més els hi agrada: una bona ració d’anticatalanisme, que és el que millor ha vertebrat des de sempre
l’espanyolitat mal entesa. Si l’electorat de centredreta espanyol està començant a donar l’esquena tant al centre ideològic com a la concepció plural de l’Estat i s’alinea amb partits que tenen una concepció d’Espanya jacobina, centralista i carregada d’odi cap a la diversitat, és lògic que el PP faci un viratge cap a aquestes posicions per conservar el seu electorat. Tot plegat és una esperada reacció a la situació de Catalunya; ja se sabia que un independentisme potent despertaria el gegant adormit però sempre present de l’espanyolisme autoritari i castellanocentrista de tota la vida. I noltros, sense voler, ja hem rebut.
Sembla, idò, que la recepta actual per arribar a la Moncloa consisteix a afegir cada vegada més i més ingredients catalanòfobs. Vaja bullit mos espera, idò...
