Després d’unes eleccions, després que el poble hagi parlat en tanta rotunditat com ha fet aquest passat dijous el de Catalunya sols ens queda acceptar els resultats , analitzar-los i anar a fer un cafè.
No calen lamentacions de mal o bon perdedor, de si la llei electora està millor o pitjor. Totes tenen punts positius i negatius, no ni ha cap de perfecta i la nostra és la que és. No podem jugar el partit i després queixar-nos de les regles, a part de que si ara no els ha anat be, per pura conveniència, cal recordar que aquí, a les illes ni PP ni la CUP , al no arribar al 5%, no haguessin tengut representació, no haguessin entrat a les institucions, reforma que es va fer per llevar minories i ajudar als grans partits estatals.
Però anem a fer un petit i casolà anàlisis dels resultats catalans. Primer de tot crec que com a blocs, veim una societat catalana dividida en dues parts quasi iguals, un 50 % a favor de sortir de l’Estat Espanyol i l’altre no. No entenc com les ments dels nostres grans governants centrals, M. Rajoy i companyia, no entenen això, no volen veure que hi ha molta, però molta gent a favor d’una república catalana , que no desapareixeran de la nit al dia, que no s’esvairan o s’avorriran en les seves reclamacions. Cal més que mai diàleg, intentar arribar a punts d’entesa. Tampoc és poden fer vies unilaterals, deixant de banda l’altre 50%, no és pot bastir un estat nou d’aquesta manera, cal arribar a ponts, cal que tots i totes puguin dir la seva i que certes decisions de tal calat han de ser preses en una gran majoria darrera, sinó el conflicte està més que servit.
Pel que fa als guanyadors de la nit electoral podem dir que son dos Arrimadas i Puigdemont. La primera amb un partit relativament nou ha sabut vendre que és la gran alternativa espanyola a la via o procés català, s’ha quedat amb molts de vots del PP i PSC que no han sabut avançar i estan aturats en estructures de partit del segle passat. Arrimadas, és la cara nova de la dreta, un partit que ha sabut rendibilitzar la imatge, que ha enviat missatges puntuals i clars en el que realment interessava en aquestes eleccions , que s’ha menjat un PP amb un dels pitjors candidats que podia tenir, el vot útil espanyolista ha anat cap a ella. Ara no és parlava de política econòmica o social, és parlava de procés, d’independència, d’aturar a l’altre, i això és el que han venut i per això s’ha de facilitar a la guanyadora. Puigdemont, qüestionat per molts, fugit a l’estranger, amb un partit que ha estat atacat i han intentat esborrar-lo del mapa, ha jugat amb mestria les seves cartes. Primer crec que s’ha demostrar que l’antiga Convergència te quadres i fons d’armari per substituir en aquestes condicions al seu cap. Turull, Rull, Artadi i un llarg etcètera han fet una gran campanya imposant-se a molts de debats contra els caps de les altres formacions, creant una altre marca Junts per Catalunya que transcendeix de les seves segles, indicant que el vot al President Puigdemont era el més legítim i que també era el màxim càstig al gran enemic del catalanisme, Rajoy i el 155.
Altres forces s’han mantingut, ERC li ha faltat un Puigdemont al capdavant i la seva substituta no ha estat prou. Les expectatives dels republicans eren altes però na s’ha aconseguit. El PSC ha aguantat i la veritat és que no se si gràcies a Iceta o malgrat Iceta, hi ha opinions per tot. Podemos comença ha pagar les seves mitges tintes i les seves indefinicions, no eren temps per equidistants.
Els grans derrotats, els extrems, la CUP i el PP. Els primers no els entenc i mai els he entesos, el seu maximalisme s’escapa de tota lògica política i el seu anticapitalisme, antieuropeisme i altres antis el fan un partit de get emprenyada que a la llarga torna a la realitat, per molt dura que sigui. El PP pareixia que presentava un porter malhumorat de discoteca, el pitjor candidat possible en les circumstàncies actuals. Molt haurà de reflexionar el Presidente Mariano Rajoy d’aquest resultats.
Molts d’anys, bones festes i que l’any que ve duguí més diàleg, més acords i més política.
