La derrota del RCD Mallorca per 2-6 front el Granada CF pica i cou a l’afició. I reflexionant sobre el fet, un veu que el futbol i la política s’assemblen més del que pareix. Al igual que la política, concepte que nasqué a Grècia com a mecanisme per assolir el bé públic, el futbol, com a esport que és, té uns fonaments axiològics nobles tals com l’esforç, el respecte, l’èxit, el companyerisme…
I ambdós desperten l’atenció molts de ciutadans, els quals en mostren públicament -en moltes ocasions- les seves preferències. Però no només se’n mostren les preferències, sinó que també són molts que més que partidaris s’han de qualificar de partisans, convertint la lluita del partit/equip en quelcom propi i vital, amb implicació directa.
Aquí és on la cosa s’espenya, perquè hi entra el factor més determinant: els executors, és a dir, els polítics i els futbolistes. Si ho pensam bé s’assemblen en moltes coses, per bo i per dolent, a què si?
Molts afeccionats al Mallorca s’han indignat amb les imatges del jugador Fernando Niño sortit de festa l’horabaixa després de la dolorosa derrota. Que, a veure, seria més greu si hagués anat de farra la nit anterior que la nit posterior, però el que ha fet el jugador ha estat projectar exactament la mateixa imatge que tenen bastants de ciutadans dels polítics (en ocasions justa, en ocasions injusta): que es tracta d’individus que viuen del mínim esforç aprofitant la situació de privilegi que la sort les ha concedit, ignorant i menystenint la vida d’aquelles persones que han dipositat en ells les seves il·lusions, el seu temps, els seus arguments, i, també, el seu cor.
I el més trist és que no sempre el ciutadà/aficionat té poder per apartar aquells que en són indignes.
