Avui vull parlar de la relació del PSC i el PSOE. Hi hagué un temps, abans de Surenes, que això del PSOE era com una espècie de Podemos, i sóc conscient que som tan enfora d’allò que, quan tu llegeixis lector aquest article, per ventura el PSOE ja hagi claudicat a ser només una crossa o una varietat dialectal del PP, un «revival» del CDS o que el PASOK grec véngui del seu futur, de l’Hades (l’infern) hel·lènic.
Quan parl d’aquell PSOE pre-Surenes em referesc a un conglomerat de partits en què hi havia el PSP de Tierno-Galván, els socialistes andalusos, gallecs, bascos, catalans, valencians, illencs, etc., fins que el tàndem jacobí González-Guerra va passar el ribot a tanta fanfàrria. D’aquí ve que, per exemple, a les Illes hi romanguessin tant de temps dos partits socialistes, el PSOE i el PSI (aviat PSM), i de la mateixa manera que a les eleccions del 1977 es presentaren un bon nombre de formacions polítiques que aviat quedaren laminades amb l’atomització del vot en l’UCD i el PSOE, aquests grupuscles socialistes autònoms moriren o vegetaren en la inanició. Només un d’ells, cop baix de Joan Reventós i Ernest Lluch, que temeren el pa que s’hi donaria, pactaren de sotamà amb el PSOE i ficaren el PSC amb calçador dins el paquet guanyador dels jacobins. De llavors ençà, a l’Estat tenim només dos partits socialistes: el català i l’espanyol, del qual pengen tots els altres.
El PSC, fins i tot, gaudí de grup propi fins a la LOAPA del 1981. Sí, això mateix que reclamava Podemos de tenir independentment els grups d’En Marea, En Comú i Compromís, que en el Parlament es permet en el cas de Més per Menorca per molt que Olga Ballester de C’s s’estiri els cabells de sentir el mateix dos pics ⎯i quines coses ha de sentir la pobra! Posats a triar, ella s’estimaria més sentir dues vegades la música de la Sra. Prohens del PP! Idò bé, això dels dos grups durà fins al cop d’estat del 23-F en què els militars en teoria perderen el cop, però s’endugueren qualque victòria com a recompensa.
El PSC des d’aleshores s’ha anat diluint més i més. Cada pic el líder és més petit que l’anterior perquè no faci tant de renou i el darrer és molt baixet i nom Iceta —i ja se sap que la zeta és la darrera lletra de l’alfabet. Darrere no hi ha res pus. I quan és possible, insistesc, que avui el PSOE ja hagi decidit l’opció d’entronitzar Rajoy abstenint-se tots a la vegada per donar una imatge d’unitat que bona falta li fa, el PSC pot votar-hi en contra i tibar la corda que empelta els socialistes catalans amb els castellanoandalusos, que tal vegada s’espanyi.
Fa un parell de setmanes vaig anar al País Basc i vaig conversar amb Ramon Espadaler, secretari general d’UDC. Aquella mateixa nit s’acabava de produir la defenestració de Pedro Sánchez, i al cap d’un parell d’hores del fet, Espadaler culpava Mas d’haver acabat amb Convergència, Unió i el PSC. Ni ell ni jo fórem conscients que en aquell precís moment Artur Mas també s’estava carregant el PSOE i, com diuen en castellà, «¡y lo que te rondaré, morena!»
