Això que «el Mallorca fuma puros, el Baleares tabac ros i el Constància se conforma amb ses llosques de tots dos» ho he sentit dir de diverses maneres girant l’ordre dels tres equips implicats. Sempre sol ser el Mallorca el primer perquè efectivament és el més emblemàtic de les Illes, i històricament es reservava per al Constància el tabac ros de la segona plaça. La frase toca acabar amb l’Atlètic Balears que, quant a palmarès, continua essent el segon equip de Palma i el tercer de les Balears amb quatre temporades a Segona Divisió A, onze a Segona B —si he fet bé els comptes— i, per primera vegada, un trofeu d’àmbit estatal a les seves vitrines i 90.000 € a les butxaques en assolir la Copa Federació dimecres passat a Son Malferit davant el Rayo Majadahonda.
Però no és de futbol de tota manera del que vull escriure avui. Durant anys, l’ATB va ser l’equip del meu cor. L’anava a veure cada diumenge dins i fora casa pels nostres camps de Tercera Divisió; el vaig acompanyar també un pic a Menorca i Eivissa, i a dos play-off d’ascens al País Valencià i al País Basc. A Miranda no m’hi vaig desplaçar, però vaig estar ben a punt. M’havia fet blanc-i-blau a l’adolescència, per raons d’ideologia, perquè a ca meva eren del Mallorca.
A mi de nin em duien al Mallorca —i al Miquel Nadal a veure el Mallorca Atlètic (i després Mallorca B) que m’agradava infinitament més que el Lluís Sitjar. Diuen que segons l’al·lot la jugueta. Però creixia i veia que l’antic Alfonso XIII no em podia representar. D’adolescent, havia anat qualque partit al gol nord amb els Tramuntana Red i havíem hagut de partir abans d’hora perquè els Ultras Mallorca ens volien tupar. El meu amic Albert Mariano —que val a dir és un gran barralet— va fer mans i mànigues perquè aquella ideologia nostra pogués encaixar en el seu club de tota la vida. Va ser impossible. I llavors vaig saber de l’existència d’un altre club de ciutat que en aquell moment no era res. I resultava que la meva barriada, els Hostalets, havia estat el bressol d’aquell altre equip.La meva padrina, quan sabé que m’havia fet del Balears, ho va resumir en una frase magistral: «el Baleares no ha guanyat mai».
El seu estadi era objecte d’una coneguda burla, tothom era del Mallorca, el Balears no oferia cap mena d’al·licient als seus afeccionats... És el que anava sentint al meu redol. Però evidentment rere aquells colors hi havia una altra ideologia i gent que no érem de futbol recalàrem a l’Estadi Balear perquè el Mallorca el tenien segrestat uns altres.
Allà vaig conèixer el Dr. Antoni Bennàssar, que n’esdevengué molts d’anys directiu, en Pep Bernat i el seu padrí jove, Tolo Moner, en Pep Móra, en Lluc Martorell, en Vicens Garcia, en Pepe, molts anys després he conegut millor en Rafel Pericàs... Hi havia de tot com per tot al camp del Balears però aquests, molts diferents entre ells!, són gent de la meva corda, i els hooligans que sortien amb esvàstiques, pollastres, àguiles i rojigualdas cada diumenge al Lluís Sitjar cantant-li a un barralet «Tomeu Martí vine cap aquí» han fet més mal que bé al club vermell. Evidentment, no estic dient que tot el Mallorca fos això, però aleshores, obcecat amb la política, jo no veia en el club barral res pus que això! I a mi em llançaren als braços del Balears, però no volia anar a parar aquí... He d’agrair a en Lluc Martorell que dimecres passat poguéssim assistir a la llotja presidencial en companyia d’Antoni Pastor. Quan vaig entrar, vaig veure que les úniques banderes que hi havia en aquell camp eren les blanc-i-blaves de l’ATB i vaig pensar en la sort que teníem aquelles 1.300 persones en un camp minúscul per a les aspiracions del club —ciutat esportiva ja!— de poder ser allà tots per animar el nostre Atlètic Balears. Enhorabona campions!
