Veig tres vies possibles per tractar –no per resoldre- la qüestió catalana. Vull dir que, des del Govern central, es poden seguir tres camins:
El primer és mirar de minvar el recolzament al sobiranisme i conduir-lo cap a aigües tranquil·les oferint una via cap a un nou model d’Estat. Això, ben fet, seria suficient per retornar al l’independentisme als resultats electorals de fa deu o quinze anys. Agafar, com ha dit recentment el president Sànchez, l’exemple d’Alemanya i caminar cap a la confecció d’una Espanya amb un clar i concret model descentralitzat: un model federal com el que el país motor d’Europa disposa. Parlam del que seria una segona Transició, un nou pacte que definís l’autogovern d’una manera clara i concisa i satisfés les aspiracions de la majoria del poble català, al temps que fixés una noció d’Espanya vertaderament plural, concebuda com a una realitat composta, no com una unitat amb ànsies assimiladores mal dissimulades i una deficient distribució de la riquesa. L’actual Constitució, de fet, dibuixa amb timidesa aquesta visió, que al meu parer beneficiaria a tots, començant per Balears. En definitiva, es tracta de passar del “Cataluña pertenece a España”, al “Catalunya forma parte de España” (el mateix per les demés Autonomies). Aquest camí requereix d’una reforma constitucional que resulta impossible amb l’actual composició del parlament espanyol. Descartat, idò.
El segon camí és promoure un referèndum legal. Aquesta és la opció més “neta” i democràtica. L’han triada al Regne Unit i al Canadà per problemes similars, però a Espanya es necessitaria una reforma constitucional encara més quimèrica que la del punt anterior. Amb PP i C’s a l’escena és materialment impossible arribar als 3/5 de l’hemicicle requerits –i, tanmateix, el PSOE no l’avalaria mai-. Per tant, descartat.
El tercer consisteix en vèncer l’independentisme per la força. Enlloc de mirar de convèncer-lo, mirar de vèncer-lo. És l’estratègia tradicional espanyola, la d’un sector important del PP i la que duria a terme, de ben segur, C’s. Es tracta de convertir la catalanitat, no sols el sobiranisme, en una minoria estructural dins el seu propi territori. Minoritzar als catalanistes dins Catalunya, vaja. S’ha fet tradicionalment de moltes maneres, als darrers mesos en ténen un bon grapat d’exemples: aplicar un autoritarisme disuasori, manipular la realitat i els fets, encalçar judicialment als líders de l’adversari polític, perseguir els mitjans no afins, crear por i estigmatitzar a qui expressi un parer proper a les tesis independentistes, atacar l’idioma propi a l’escola, afavorir el canvi de seu d’empreses per poder vincular el moviment independentista a un empobriment econòmic, etc. Cal afegir que aquest camí sovint du a resultats oposats als esperats. No el podem descartar.
I la via autonòmica, la descartam? Va morir dia 1 d’octubre de 2017, la ferí de mort el Constitucional al 2010 i la rematà M. Rajoy a la citada data. Sànchez voldrà ressuscitar-la. Fa tard, però és a l’únic que s’atrevirà. Vull pensar que, almanco, no voldrà ingressar al club del tercer camí.
