Fa estona que vaig decidir que, en comptes de gener a desembre, els meus anys anirien de setembre a juny. Per mi, setembre suposa sempre l’inici de moltes coses mentre que gener només marca una continuïtat absoluta en el calendari respecte del mes anterior. Si aquesta darrera setmana d’agost tampoc hagués enviat cap col·laboració a «Mallorcadiario» —m’excús per aquestes dues setmanes d’absència vacacional— m’hauria trobat que hauria d’enviar la primera col·laboració la primera setmana de setembre, amb la qual cosa coincidiria un altre retorn amb l’inici de curs. No ha estat així però és, en part, per això que he decidit prendre aquesta vegada aquest text com un article de reflexió i balanç.
No serà un setembre ni un gener, sinó un maig del 2019, quan les forces polítiques de les Illes tornaran a mesurar llurs forces. La setmana que ve s’encetarà el curs pre-electoral, tornarem a aturar-ho tot a l’estiu del 2018 i entrarem en un any electoral curt que culminarà en eleccions. Enrere queda ja l’equador de maig del 2017 i molt més encara els comicis de maig del 2015.
Segurament, en ment, l’embrió d’aquesta plana la me va suggerir l’altre dia al programa «Múltiplex» d’IB3 Ràdio el meu col·lega de tertúlia Jaume Munar. Parlava ell de les pírriques victòries assolides per aquest govern amb el qual, val a dir-ho, em sent moltíssim més identificat que amb un suposat equip liderat per Biel Company que és el que imagín que durà les regnes d’aquesta comunitat, si Déu vol, l’any que ve no l’altre.
La idea que posava damunt la taula en Jaume és que aquest govern vol tomar la Feixina però li aturen, vol rescatar el túnel de Sóller però no pot, envia una carta per aconseguir la cogestió aeroportuària que sap que acabarà al fems —per no dir-se l’aeroport no es diu Ramon Llull sinó «de Palma de Mallorca», que és prou simbòlic atès que tornam a ser «Palma»—, vol toros a la balear però sap que ho duran al Constitucional i tampoc tirarà envant, vol una Llei del turisme però el «soci» de Podemos hi vota en contra, els oportunistes de MÉS volen un cos de guaita autonòmic però el PSOE diu que ni parlar-ne... En definitiva, volen treure endavant moltes coses però totes acaben en sac foradat. Unes per les desavinences entre els socis i la majoria perquè és realment Madrid el que té el control de la caixa.
I llavors el balanç que en feim és bastant negatiu. Una conga, una bandera republicana aquí i un arc de Sant Martí allà, i una bona iniciativa, com és la llei LGTBI, que ja vaig dir que no es podia convertir en una caça de bruixes contra ningú. Idò bé, ja tenim el nostre particular afer Dreyfus, la primera sentència condemnatòria a Joanantoni Horrach per un article d’«El Mundo» sobre el regidor de Cort Joan Ferrer. I un Govern que es distreu amb una mosca com l’avioneta d’Hazte Oír, que no seré jo qui la defensi, però que al cap i a la fi també ha sobrevolat l’illa. Ni això han aturat, i el cansament i la paciència de llurs votants comença a estar plenet, almanco per damunt del 50% que no hauria d’haver sobrepassat a mitja legislatura si fan comptes que els tornin a votar. Ara que començarà la setmana que ve l’any [escolar] és hora que ens repensem moltes coses. D’entrada, hi ha la que m’ha tocat a mi, que és fer balanç d’aquest govern que ens representa.
