Aquesta passada setmana l’aprovació del “ cupo “ basc per part del Congrés de Diputats ha tornat a posar, un altre cop, el tema del finançament autonòmic damunt la taula.
Aquí, des d’aquest petit país en mig de la mar que són les illes Balears, aquet tema és cíclic i repetitiu, no importa el color polític del Govern, no importa la conjuntura econòmica, en un moment o altre sortirà el tema del mal finançament de la nostra autonomia, passant per en Cañellas, n’Antich, en Matas, Bauzà o Armengol, s’ha posat damunt la taula els doblers que se’n van per no tornar, que si als castellano-lleonesos, per exemple, els hi toca tant i als illenc tant menys, que si la insularitat, que els costos de producció són més alts a les illes que el continent, etcètera, etcètera.
Però la manca de pes polític, la manca de poder de negociació pròpia, han provocat que el nostre finançament mai estigui a la agenda del govern central, ni la coincidència entre els governs de Madrid i Palma han servit per arreglar o al manco disminuir el dèficit de les arques publiques autonòmiques.
Ara després del terratrèmol polític que ha suposat el procés català, pareix que es pot obrir un nou escenari pel que fa el desenvolupament territorial de l’estat, pareixia que es volia donar cabuda a diferents sensibilitats i demandes, que es podria fer una reforma assenyada de la constitució i, a part, que es podria parlar d’un nou sistema de finançament , més just, més objectiu, que no relegués a les illes en una mena d’aportadora sine die de capital per altres zones de l’Estat.
Però ja veim senyals de que no serà ben be el que ens pensàvem, pareix que certs sectors polítics volen fer una involució autonòmica, volen una major centralització, desfer camí fet, llevar poder a les autonomies, i per tant, limitar encara més el poc marge econòmic que tenim.
Tornant al “ cupo “ basc, un sistema de finançament que ja té dècades d’experiència, que no és nou, que demostra que és pot funcionar amb hisendes pròpies i amb concerts econòmics, que podria ser una bona solució, que demostra lo important que és tenir pes polític, capacitat de negociació. Un sistema que m’agrada, aquesta majoria d’edat que suposa poder disposar dels teus doblers, la responsabilitat de recaptar, d’explicar als teus conciutadans on van els seus doblers i impostos, la importància de no defraudar, de millorar l’eficàcia i per altre banda la capacitat de negociar amb l’estat pel que ens costen a tots els serveis que són estatals, i per que no, també una quota de solidaritat amb altres zones menys afavorides.
Però els recentralitzadors, els de visió única i unitària, ja han posat al crit en el cel, en contra d’aquest nou concert econòmic, com si disposar dels teus propis doblers és robar a qualcú, massa temps apropiant-se de recursos externs per entendre-ho ara. Por em fa que no anem cap un immobilisme autonòmic.
Com a illencs, com a ciutadans de l’estat espanyol hem de recamar amb força els mateixos drets i deures que els nostres veïns, no pot ser que generant més recursos després ens quedem amb menys serveis, no podem ser ciutadans de segona, cal, d’una vegada, que ens reconeguin la majoria d’edat i poder administrar els nostres propis recursos.
Rafel Ballester.
