Quan érem adolescents, publicaren una edició de les Memòries d’Azaña i el meu col·lega Daniel García Sastre i jo —i en Joan Roca, professor nostre— ens les agenciàremtot d’una. Jo vaig emprendre la lecturadel volum del primer bienni republicà, en Dani, els dietaris de Guerra —d’ençà del primer moment, em digué, Azaña veia que la perdíem! Anys a venir, a casa dels germans Timoner, vaig fullejar «No fueposible la paz» de José Maria Gil Robles (1898 - 1980), però fins aquest estiu no m’havia llegut de llegir-lo. I ja tenc firat l’assaig «La Segunda República española» que edita Pasado y Presente...
Gil Robles, com se sap, fou el líder més significatiu de la dreta espanyola dels trenta al front de la CEDA. Més radicals hi havia el fill del dictador Primo de Rivera, José Antonio, que fundà el 1933 Falange Española, un partit feixista i antidemocràticque emulava Mussolini i que fins al 1936 amb prou feines tengué representació parlamentària, i Renovación Española, el partit monàrquic de Calvo Sotelo. També hi havia el centre republicà d’Alejandro Lerroux —el famós Emperador del Paral·lel—, els republicansd’Acción (i després Izquierda) Republicana d’Azañai els dos líders socialistes: el més moderat,Indalecio Prieto i el més revolucionari, Largo Caballero. Aquest era, «grosso modo», l’espectre parlamentari de Madrid. Després hi havia els nacionalistes de la Lliga i el PNB a la dreta i ERC i l’ORGA gallega a l’esquerra.
A Gil Robles, amb Calvo Sotelo, el separava el fet que el primer sí que estava disposat a jugar la carta republicana. En canvi, no era partidari de la violència, de manera que, quan vengueren mal dades, un partit bel·licós que no havia estat res com Falange començà a sumar adeptes, joves sobretot, i la CEDA perdé pistonada per l’obstinació del seu líder de no intervenir del cop d’Estat.L’historiador Paul Preston ho desmentiria: per ell, el polític estava al corrent del cop, però si hem de creure Gil Robles ell no era gens partidari de la violència i la guerra, com Primo de Rivera, o del cop, com ho era Calvo Sotelo.
El cert és que,de bell antuvi, els republicans no confiaven gens en Gil Robles. Llur error va ser dur la República però creure que l’havien portada només per a ells. Això fou vàlid per al primer bienni, en què una àmplia coalició republicanosocialista s’afermà al poder. Ben aviat, tanmateix, sorgirien els problemes amb el president de la República, el dretó Alcalá Zamora —de malnom, Isabel III o Alfonso XIII «y medio»—, per mor de la reforma eclesiàstica, i foren prou hàbils també per deixar fora, al cap de poc temps, el centre republicà lerrouxista. Per no tenir tots els ous dins el mateix paner.
Quan les eleccions del 1933 la guanyaren les dretes, en part gràcies al vot per primer vegada de les dones, Alcalá es negà a lliurar el govern a la CEDA perquè temia que no fos fidel a la República, i l’entregà al segon partit més votat, el centre de Lerroux, que establí un pacte amb la dreta de Gil Robles per governar. L’esquerra no estava disposada a permetre-ho i sorgiren els problemes.
Per acabar-ho d’adobar un cas de corrupció vinculat amb Formentor, el de l’estraperlo, acabà amb el partit centrista el 1935 i la República es polaritzà en dos bàndols terribles. No ho he dit, però paradoxalment, els republicans eren escassos, i a l’esquerra comandava el socialisme del PSOE que tampoc no era un partit fidel a la República; per ells, aquell sistema només era un mitjà per assolir la revolució que ansiejaven. Amb Lerroux desaparegut del mapa —val a dir que ell sí que donaria suport al cop d’Estat—, Alcalá destituït, Gil Robles a Biarritz, Calvo Sotelo assassinat iPrimo de Rivera empresonat, les posicions es galvanitzaren i ens menaren al desastre. Però com solem dir en bon mallorquí, «s’aigo no se perd tota per un lloc...»
El 1936, Gil Robles se n’anà de l’Estat, però les pressions feren que l’expulsassin de la França de LéonBlum, on havia triomfat també el Front Popular, i es refugià al Portugal de Salazar. Els doblers que donaren al general Mola diu que fou perquè l’enganaren i que, quan el militar els hi volgué tornar, li va dir que se’ls quedàs perquè eren de la CEDA i el partit ja no existia. Defensà posicions monàrquiques a «La monarquía por la que yoluché (1941-1954)», la qual cosa li comportà problemes amb el Règim, i fou expulsat d’Espanya per participar en el «Contuberni de Munic» antifranquista. El 1977, ja molt gran, es va intentar tornar a presentar a les eleccions però no obtengué acta de diputat i acabà així la carrera política de l’home del qual hem volgut parlar en l’article d’avui.
