El gonellisme esclatà en premsa devers la dècada dels anys setanta amb uns articles anticatalanistes d’en Pep Gonellapublicats a «Diario de Mallorca». Era un pseudònim. N’hi ha que diuen que rere la màscara s’hi amagava Antoni Alemany, n’hi ha que hi veuen Lluís Ripoll. Tant se val. «Gonelles» és el nom que despectivament s’ha donat d’aleshores ençà als anticatalanistes a Mallorca, com una manera d’anomenar-los folkloristes.
Era un moment decisiu, de transició —en minúscula i majúscula—, en què feien bé de fer-se notar. Amb molta més força, els seus homònims valencians, els «blaveros», aconseguiren introduir al cap de no gaire la denominació de valencià a llur estatut. Els gonelles no ho assoliren. D’entrada perquè volgueren posar-li balear, un mot espuri no sentit com a propi per cap de les illes i perquè l’anticatalanisme aquí no ha tengut tanta adhesió com a València, que fa frontera amb Castella.
Tampoc cap partit polític amb cara i ulls va fer cas de llursreivindicacions durant els anys vuitanta i noranta. Després que el nostre estatut incorporàs «la llengua catalana, pròpia de les Illes» això els havia assestat un cop mortal. Vegetaren per la inanició amb partits extraparlamentaris d’ultradreta que eren com l’ànima d’en Robert (verbigràcia Clau per Mallorca) i associacions com el Centro Cultural Mallorquín, que feien «fúys» bilingües amb una ortografia mallorquina il·legible. El millor era quan a Palma teníem de batle a Fageda, que era d’Olot, i de bisbe, a Teodor Úbeda, al cel sia, d’Ontinyent. Ells no en volien ni un ni l’altre perquè no «xerraven com noltros».
Això s’hauria pogut acabar, d’una vegada per sempre, si no hagués arribat Bauzá. Matas havia intentat atiar el fantasma de la imposició lingüística, però no s’atreví a qüestionar mai la unitat de la llengua. Cert que Bauzá tampoc no arribà a tant, però alimentà una sèrie d’entitats com la Fundació Jaume III o el Círculo Balear que entroncava, al seu torn, amb l’altre sector perdedor d’aquell mític congrés del PP, el de Carlos Delgado, amb qui Bauzá va fer barrina.La Jaume III recollí el guant del Centro, però molt més intel·ligentment accepta el català normatiu de l’Institut amb l’ús d’una llengua màximament dialectalizada que accepta l’article salat per a la llengua escrita. Completament inadmissible.
I cada pic que qualcú del PP o C’s —el líder d’aquests darrers aquí és un il·lustre filòleg, Xavier Pericay, admirador de totes aquestes tesis— hesiten, segurament perquè segueixen les línies oficials de llurs partits i líders —en seguesc qualcuns del PP al Twitter que ara salen quan abans no ho feien!—, sempre hi ha associacions minoritàries d’aquestes d’extrema dreta per donar-los suport.
Això és el que s’esdevenguéla setmana passada a Manacor. Joan Llodrà, de Més-Esquerra, li retragué al batle Pedro Rosselló que fes servir el salat a les xarxes socials, i els de la Jaume III, talment els franquistes quan desembarcaren les tropes republicanes de Bayo, anaren a donar suport al batle conservador, cosa que al PP li fa més mal que bé ara que volen presentar-seamb pell de xot. Per fer gonellades a les Illes ja tenim C’s, castigats al grup mixt mentre es mostrin contumaços en la seva atitud. Als populars les qüestions controvertides de llengua els estimbaren dels 35 diputats als 20 darrere la collonada del l’anglès i el TIL. En campanya electoral, que apostin per un 33% en anglès, castellà i baléà i, com augurava l’altre dia Miquel Segura, per ventura no passaran dels deu diputats.
