S’hemeroteca és un fantàstic pou a s’hora de treure es colors a més d’un, posar-lo entre s’espasa i sa paret o donar a veure sa seva històrica incoherència, es canvi de camia esdevingut com a conseqüència de interessades adhesions as xantatge catalanista. Hem de contar amb que només a partir d’una fetxa solen estar disponibles digitalment; ets anteriors s’han de cercar a l’antiga, escorcollant exemplars en format “microfilm”. Entre aquests abundats testimonis, m’ha cridat s’atenció un de ben curiós. Un titular de s’Ultima Hora de quan en Serra (per llavonses es director) no s’havia abonat encara an es negoci catalanista.
Dit exemplar, de 19 de maig de 1976 titulava en lletres ben grosses: “EL MALLORQUÍN EN LA ESCUELA”, en referència a una resolució des Consell de Ministres des dia anterior. Només amb aquest títol se pot deduir quin era i sempre ha estat es nom de sa nostra llengua (sa qüestió de sa sacralisada unitat i es parentesc amb ses de València i Catalunya són figues d’altre paner), així com es titànics esforços per arribar a consumar es canvi de paradigma, tota una elaborada estratègia impulsada per pervertir sa qüestió nominalista; Sa campanya orquestrada per sa qual es ben legítim nom de “mallorquí” esdevindrà un autèntic tabú, essent substituït pes de “català”.
Set anys després d’aquest titular, s’agitrop que conspirava en torn s’OCB va aconseguir es perfecte pretext per fer possible es desbarat, col·locant a s’Estatut es nom de “català”. Sa precipitació i innocència des moment va permetre sa feta. Ho reconeixia talment a principis d’enguany un des pares de s’Estatut (1983) al·legant que li havien venut s’idea que es nom era un assumpte sense importància, quan realment, tot es negoci ha pivotat en torn as nom i es forçat “cientifisme” que aquell nom oficial va poder legitimar per tal de capolar sa nostra llengua. Es diputat se’n penedia d’haver caigut en aquella trampa, afirmant que si hagués conegut ses conseqüències, no hauria firmat mai sa nostra particular Carta Magna.
Bono, no hi ha res més mesquí que quedar retratat i no voler retractar-se.
Es nucli fort des reduït catalanisme d’avui en dia, es més rabiós i radical, assisteix, bunquerisat, a un espectacular reviscolament de lo nostro. Coneixedors que han estat esbucats tots es seus tòpics, assimilen gratuïtament (fora cap argument) sa defensa des balear as trui mogut per “quatre gonelles” de caire “espanyolista”. Però fixin-se vostès: qui s’oposa a “ses modalitats” és n’Armengol i sa “nostra” UIB. Ni es mateix IEC gosa fer-ho. En canvi, aquell Consell de Ministres des darrer any de franquisme, si que ho va fer amb caràcter general al·ludint as concepte de “llengües natives”.
Però no és s’executiu d’aquells tecnòcrates qui esmenta es mallorquí, menorquí i eivissenc (és a dir, es grup baleàric), sinó es mateix diari d’en Serra, que comença sa noticia amb aquestes paraules textuals: “La autorización acordada ayer en Consejo de ministros para que las llamadas lenguas nativas puedan ser incluidas en los programas de los centro de Enseñanza General Básica ha de representar para Mallorca un ansiado paso adelante”. Es Govern “de Madrid” reconeixia es patrimoni cultural se veia enriquit per s’existència des diversos idiomes existents, i que es caràcter oficial des castellà “no puede hacer olvidar nuestro riquísimo acervo lingüístico”.
Abans que altres se fregassin ses mans davant aquestes declaracions que anticipaven sa futura cooficialitat des diversos idiomes, es diari d’en Serra acabava per sentenciar:
“Una disposición realista que permitirá a los niños mallorquines que puedan aprender de forma científica su propio idioma en la escuela”. Quin idioma? Es que figurava a aquell destacat titular: es mallorquí. Un mallorquí que, en efecte, just l’any següent me varen començar a ensenyar a escriure a s’escola.
Fins sa posta en marxa de sa perversa política lingüística (devers el 1986) a sa que va donar peu s’Estatut, es diferents noms que va rebre s’assignatura en qüestió (ho puc acreditar as meus butlletins acadèmics) varen ser “Llengua de ses Balears”, “Llengua Balear” i assimilats, respectant es nostros articles “salats”, lèxic, formes verbals, etc.
No, no se tracta de cap capritxo “gonella”, se tracta de recuperar es seny perdut.
