Aquest article té relació amb un que vaig escriure fa estona aquí mateix sobre «Borgen», i els incloc aquí, en el que vol ser una columna normalment de política, perquè són sèries televisives que ficcionen el tema que normalment ens ocupa. Entremig, vaig agenciar-me la primera temporada de «The West Wing» (més coneguda entre nosaltres com «El ala oeste de la Casa Blanca») però a dir ver no hi ha hagut una connexió amb aquesta darrera com la que vaig tenir en el seu moment amb la producció danesa o ara amb la sèrie nord-americana basada en un llibre de Michael Dobbs i una versió britànnica prèvia de la dècada dels noranta a la que s’ha fet tan famosa. Amb una diferència sonora. A la novel·la de Dobbs, el candidat era «tory» mentre que a la versió estatunidenca es converteix en demòcrata perquè segurament part del transfons que hi ha rere els Underwood parteix del matrimoni format per Bill i Hillary Clinton.
«Borgen» i «House of cards», més enllà de la coincidència en el tema, es pareixen tant com un ou i una castanya. Birgitte Nyborg, la presidenta danesa, és un model a seguir, mentre que el líder Francis Underwood, a l’ascens del qual assistim fins que arriba al despatx oval, és un assassí menyspreable d’ençà que al primer capítol torça el coll a un ca. Això sí, perquè no pateixi pus. És la sang freda de poder-ho fer el que ens corglaça i actua com a carta de presentació del caràcter principal. Ell i la seva dona, la imprescindible Claire Underwood —amb un cert regust de Lady Macbeth—, són personatges completament plans d’acord amb la definició clàssica de Forster.
Forster deia que els personatges no dormien quasi mai, menjaven molt poc i sempre els succeïen moltes coses. Els Underwood hi encaixen a la perfecció. Un personatge redó és el que riu i plora, com fa la Birgitte de «Borgen», que fracassa en el seu matrimoni alhora que triomfa políticament, però el duet protagonista de la sèrie de què parlam avui tenen una obsessió maquiavèl·lica i malaltissa pel poder i estan disposats a dur-la fins a les darreres conseqüències. Entorn d’això i res pus gira llur existència. I havent vist el darrer capítol de la cinquena temporada, s’explica perfectament i s’entén simbòlicament el degollament d’aquell ca en el capítol d’estrena.
Jo sóc dels qui crec que a la vida hi hem vengut a representar papers. En aquest sentit, d’adolescent era i volia ser actor, i de vell no sé si li pegaré a novel·lista o agricultor —de ver que no descart acabar els meus dies conreant un hortet a l’estil Voltaire. Immiscit en el món de la política, estudiant de ciències polítiques, analitzant setmana rere setmana aquesta activitat en aquest mateix espai, quan el dia s’apaga, no hi ha res que em reconforti més que seure a la poltrona, els peus a l’escambell i el portàtil als engonals per empassar-me una dosi d’una sèrie de ficció política. Com que venc d’un món en què explicava classes de literatura cada matí després d’haver dedicat un parell d’hores a preparar la tesi d’un novel·lista, llegia setmanalment com a mínim un llibre per fer una crítica literària i encara publicava adesiara articles sobre el tema en revistes especialitzades... Aquesta setmana he passat molt de gust d’elaborar aquest text síntesi de dos dels meus mons, de dos dels meus papers vitals.
