Diguem-li contradiccions, diguem-li incoherències o diguem-li hipocresia. En primer lloc i perquè quedi clar, condemn absolutament l’atac contra Charlie Hebdo. L’ús de la violència, sempre i en tots els casos, és denunciable i, més encara, quan aquesta violència s’exerceix contra persones pacífiques que només aporten una visió satírica del món i de la nostra realitat.
Dit això, són molts els elements que m’han sorprès aquesta fatídica setmana. Anirem per ordre.
En primer lloc, sembla que Charlie Hebdo era una súper revista, quan en realitat no s’imprimien més de 45.000 exemplars, la publicitat era més que escassa i es tractava d’un mitjà totalment residual, situat durant anys a l’extrema esquerra i ple de problemes interns que derivaven en dimissions o acomiadaments. Dimecres que ve editaran 1 milió d’exemplars.
Val a dir que mai no m’han agradat les provocacions gratuïtes. En plena vigència d’una bogeria islamista, riure’s de l’Islam no em sembla ni adequat, ni intel·ligent. Qui vulgui fer-ho té està en tot el seu dret, però no ho compartesc. Ofendre gratuïtament em sembla això, gratuït, simple, innecessari i no crec, com alguns defensen, que sigui un acte de valentia. A més, Charlie Hebdo donava mostres de la seva intolerància quan tractava amb una superioritat afrancesada els cristians, els jueus o els musulmans. I, en aquest sentit, cal recordar que els atacs i les portades degradants contra el món islàmic també tenen la seva versió física en drones vigilants, en bombardejos “selectius”, en intervencions violentes dels serveis secrets, en avions de la CIA, però clar els seus morts semblen que valen menys que els nostres, no? Com val més un mort d’ebola a Europa que milers morts per la mateixa causa a Àfrica.
Per tant, alerta, perquè més que de valents dibuixants parlam de persones que, repetesc, en tot el seu dret, col·laboraven a riure’s, odiar, caricaturitzar, mofar, els àrabs, presentant-los com uns bojos que s’amaguen darrera l’Alcorà, que tots són uns radicals, que encara es mouen en un tercer món on impera la religió. A mi, aportar al món aquesta visió superior i colonialista no em fa gràcia, la veritat. Charlie Hebdo ha fet portades on feien broma de la mort dels altres (recordem la relacionada amb la mort de més de mil egipcis). Què els semblaria que ara féssim una portada fent broma dels 12 morts a CH? Una portada amb els 12 morts plens de sang i una frase que digui: “La tinta corre a la redacció de CH”. Val més la vida dels occidentals que la de la resta del món?
En segon lloc, sorprenen les grans declaracions a favor de la llibertat d’expressió per part de persones que han demostrat que no creuen en aquesta llibertat. Aquells que ha fet una llei per fer callar la gent; aquells que no varen condemnar, ans al contrari, la censura a la revista El Jueves quan es varen retirar per injúries a l’Església (1977), ofensa a la Corona (2007), més ofenses a la Corona (2014); aquells que no deixen expressar-se als ciutadans als parlaments o ajuntaments; aquells que detenen qui es manifesta en la seva contra.
En tercer lloc, em sembla irresponsable propagar la islamofòbia, com em sembla responsable callar davant l’antisemitisme, com em semblen irresponsables els discursos d’una Europa que s’ha de protegir de la immigració, perquè de totes aquestes irresponsabilitats només sorgeixen els partits d’extrema dreta que estan tornant trobar un espai a Europa.
En quart lloc, em sembla condemnable que per matar un terrorista s’acabi amb la vida de quatres ostatges. Supòs que algú va pensar que era necessari un cop d’efecte, matar de manera immediata als que mataren, però el cost ha estat molt alt.
I, per acabar, em sembla trist que ara entrem en l’època de musulmà=sospitós, de vigilàncies selectives, de democràcia vigilada, de por ciutadana, d’atacs selectius a objectius islàmics (tan selectius que s’enduen per endavant famílies senceres).
Lament molt i molt, la violència, les morts de París, l’atac a la llibertat d’expressió i, també lament, que els nostres morts continuïn essent més importants que els seus, que els atacs diaris a altres països s’amaguin mentre es publiciten els perpetrats als nostres països, que la llibertat d’expressió s’utilitzin selectivament.
