Con el objetivo de difundir la figura y la obra de Francesc de B. Moll (Ciutadella,1903- Palma,1991) se ha creado la institución que lleva su nombre, que tiene sede en Palma y y que ha adquirido los activos de la desaparecida Editorial Moll.
Fa estona vaig veure un documentari per TV3 sobre l’extrema dreta que, si el trobau penjat per la xarxa, vos he de recomanar vivament que no el deixeu de mirar. Tracta, extemporàniament, del partit Alba Daurada a Grècia, però la resta del reportatge el dedica a explicar la implantació de l’extrema dreta per les terres de parla catalana: l’avanç del Front Nacional francès als territoris de la Catalunya del Nord, les diverses incursions de Plataforma per Catalunya de Josep Anglada al Principat i la representació territorial del grup España 2000 al País Valencià. Aquest darrer posseeix encara actualment un regidor a Silla que deu ser el mateix que surt entrevistat al susdit programa.
Les Illes no sortien perquè aquí, igualment al que s’ha esdevingut a la major part de l’Estat espanyol, l’extrema dreta no ha mostrat mai les urpes tret d’un parell de casos aïllats. El més sonat que recordi —aleshores ho vaig pensar, ara ho escric i jo almanco no he sentit que ho hagi comenti mai ningú fins ara—, va ser quan Miquel Nadal, de l’extinta Unió Mallorquina, practicava la xenofòbia en un barri tan adient per fer-ho com Pere Garau. Però llavors, incoherentment, pagava a preu de canari jove els vots dels gitanos o els sud-americans perquè el votassin. I entre el racisme i la tupinada UM va posar fi a l’ostracisme i posà els peus dins Cort amb dos regidors, perquè aquest populisme es premia amb vots sucosos. Però bé, aquesta anècdota tampoc crec que fos gaire exportable a «Sense ficció».
Normalment, els nostres polítics, tant d’aquí com els de Madrid, s’umplen com calàpets de celebrar que aquí no s’hagi generat una ultradreta semblant a les que han aparegut a països europeus com França, Gran Bretanya, Grècia, Holanda o Àustria. Ara bé, tot depèn del prisma amb què es jutgi, perquè si aquesta gent no ha tingut la necessitat de crear una formació política paral·lela és perquè ja se senten ben aixoplugats en els partits establerts. O és que dubtau que una persona com el Sr. Albiol a l’Estat francès militaria a les files del partit de Marine Le Pen? Vull dir, amb això, ras i curt, que si aquí no hi ha una extrema dreta és perquè aquesta ideologia ja es troba còmoda dins la cotilla del PP. Dels conservadors i, en part, de C’s. No, no ho dic per la foto que fa forrolla per Internet d’un Albert Rivera jovenet fent la salutació feixista. Quan el flamant president Puigdemont li va entimar a Arrimadas que suposava que ella compartia els valors pels quals citava el literat Carles Rahola el dia que es commemorava el seu afusellament, era una manera de dir que esperava que almenys Ciutadans estigués alliberat de la xacra feixista de què a Espanya no s’han desempallegat mai els conservadors. Li deia perquè no ho veia clar ?i el comentari d’Arrimadas ajudava a emboirar-ho. Bé, amb C’s no hi ha res que no sigui nebulós! I no crec que el nomenament de Joan Carles Girauta com a portaveu a Madrid vagi precisament en aquesta direcció de l’«alliberament». L’ensulsiada no impossible d’un d’aquestes dues formacions podria precipitar un viratge definitiu d’un d’ells envers la xenofòbia, però a part d’això, l’article d’aquesta setmana acaba amb el dubte de si és millor tenir la ultradreta tancada en una cleda com fan a la resta del continent o mantenir-la encoberta al centre —i mai millor dit!— de l’espai polític estatal.
