La nova normalitat. Quàntes vegades escoltàrem aquestes paraules a l’inici de la pandèmia del COVID amb la pell de gallina. Que ens diguin que hi ha coses que ja no tornarem a veure provoca un neguit en el cor. Els gurus de la modernitat ens deien, i diuen, que no s’ha de tenir “resistència al canvi” i que s’ha de sortir de la “zona de comfort”, amb tot, sí, era normal que no ens fes gràcia escoltar que s’obria una nova etapa, perquè temíem que suposaria una restricció permanent. Poc a poc, en l’àmbit de l’administració, començam a donar-nos compte del que suposa aquesta ‘nova normalitat’, i ens fa enyorar temps pretèrits.
Com és lògic, l’activitat de l’administració patí les restriccions pròpies del decret d’estat d’alarma que ens tancà a tots a casa, i llavors reinicià la seva funció amb tota una sèrie de limitacions cap al ciutadà inherents al moment en concret que es vivia. En aquells moments, assumirem amb resignació tant l’obligació d’accés amb cita prèvia i els retards en les tramitacions, a causa del col·lapse excepcional.
Ara, dos anys després, malgrat poder entrar als bars, acudir a concerts o anar a centres comercials sense massa problemes… veim com seguim tenint les mateixes limitacions d’accés a l’administració que al juny de 2020. L’INSS, el SEPE i Extrangeria en són casos paradigmàtics. Quan hom intenta aconseguir una cita prèvia per via telefònica no aconsegueix ser atès, i si ho prova per internet tot el temps es topa amb la frase “lo sentimos en estos momentos no hay citas disponibles”. Quan un necessita aconseguir cita perquè té un termini a complir, resulta molt molt desesperant veure que no hi ha manera d’aconseguir una audiència.
No vull pensar que aquests impediments són deguts a què els ciutadans resultam una nosa a l’administració, m’inclin més a creure que el gran problema és que hi ha més feina que no funcionaris; però que aquest fet encara no es percep com una contingència a solucionar per part dels dirigents polítics.
És veritat que, en consonància amb la Llei de Procediment Administratiu Comú, s’ha de fomentar la comunicació telemàtica amb l’administració, fet que a més d’evitar desplaçaments suposa una manera fefaent de presentació de documents; però això, a més d’evidenciar l’escletxa, no soluciona el gran problema: la saturació en la tramitació dels expedients. Per desgràcia, massa sol·licituds de resolució estan a dia d’avui aturades, i, si un vol activar-les, no té altra eina que registrar escrits i més escrits com a pedres que cauen al fons d’un pou.
