A un articulista li sol succeir en el moment que es posa davant un foli en blanc antes de començar a escriure, no passa sempre, afortunadament moltes vegades les idees surten fluides, apareixen a borbolls i no hi caven al foli i mig que disposes per escriure, (aquesta mesura en una imposició meva recomanada per un bon amic periodista, en aquest espai aprens a sintetitzar, concretar i no avorrir al lector), el temps passa aviat, això no vol dir que lo que escrius sigui millor que un dia que tens la síndrome del foli en blanc, moment angoixós, delicat, perquè per més que ho intentes no surt cap idea i tens que exprimir-te el cervell a fons per trobar el tema o la primera frase que t’indiqui el camí, i així, poc a poc, pots aconseguir un article. En un escrit anterior ja vaig comentar que les muses i la inspiració no sempre fan acte de presencia, fer feina intensament es la millor font d’inspiració.
Vaig tenir la sort i el honor de conèixer al gran Joaquim Torrents Lladó, ( que al cel sigui) un dels millors pintors catalans establert a Mallorca els anys 70 al 90, es l’autor del quadre oficial de Ses Majestats els Reis Joan Carles I i Dona Sofía que presidia la Capella del Consolat de Mar, si, ho heu llegit be, presidia¡¡¡, aquest govern progressista l’ha llevat amb l’excusa de que ara sols son els Reis emèrits i l’ha arraconat a un espai sense rellevància. En el seu lloc, a la Capella sols hi ha una fotografia de S M el Rei Felip VI. Això es el respecta que tenen al Cap d’Estat els ocupants que hi ha en aquests moments al Consolat de Mar.
Tornant a en Xim Torrents Lladó, en un viatge que férem a Madrid al Palau de la Zarzuela per prendre apunts pel futur quadre oficial de Ses Majestats els Reis a la Capella, em va comentar que el moment més complicat i tortuós a l’hora de pintar un quadre, era quan estava al front d’una tela en blanc, hi havia vegades que aquest espai de temps era relativament curt, altres, s’allargava massa, quasi sempre fent esborranys de com es tenia que començar el quadre.
En la meva etapa de músic, ja fa molts d’anys, quan assajàvem una composició nova, nostre, dedicàvem molta temps en trobar el ritme, el tempo, l’harmonia, els arranjaments adequats i coordinar els gustos de tots els components de la banda fins trobar el punt just, que sonés bé i fes sentir còmode als grans Joan Bibiloni, David Wamsley, Manolo Marí, (que al cel sigui) i a mi mateix. S’aconseguia amb moltes hores de feina, de fer musica, baix la notable facilitat de compondre música d’en Joan i en David.
Ja fa uns anys, uns bons amics meus em proposaren escriure un article setmanal per Mallorcadiario, durant una temporada també escrivia per en Toni Tarabini, dos escrits a la setmana, va durar poc, menys mal, se’m feia feixuc, ja que jo no soc un professional de l’escriptura, encara que, com anècdota, quan era el Cap de Protocol del Govern de les Illes Balears, era part de la meva responsabilitat escriure les cartes de caire protocol·lari del President de les Illes Balears, a vegades amb poca informació i poc temps. El President em deia, “escriu una carta al Ministre..... i li dius......., i la tinc que firmar en deu minuts perquè me’n tinc que anar, i te que sortir avui” i a escriure s’ha dit¡¡¡¡ aquí no hi havia temps per la síndrome del foli en blanc.
Els escrits setmanals serveixen per que el meu cervell faci feina, no s’atrofiï, com he dit antes, trobar un tema interesant a vegades no es fàcil, jo no soc comparable amb els grans articulistes de les nostres illes, però son els meus i els escric amb el major respecta i la major humilitat, si en llegiu qualcun, desig que vos agradi, haurà valgut la pena. Que sigueu molt feliços.
