Una setmana més i seguim igual, o al manco els meus sentiments.
La veritat és que no, els fets es precipiten, corren ràpidament sense gaire tems per analitzar-los, sense gaire temps per entendre que ens vendrà demà, sense gaire temps per llegir i assimilar les versions totalment oposades del que ha significat el determinat moviment del govern central o dels defensors del govern de la generalitat.
Ja fa molt de temps que venc expressant la meva sorpresa i estupefacció pels fets que van passant dia a dia, la realitat ha superat la meva capacitat de predicció i enteniment, vivint una muntanya russa emocional des del dia 1 d’octubre.
La darrera la desfilada a la presó de bona part del govern de la Generalitat, quan el soufflé pareixia baixar una altre sacsejada i cap amunt un altre cop, quan un raig de llum pareix sortir ve un fiscal o una jutgessa a defensar l’imperi de la llei i no el de la realitat, no el de l’acord, no el de la política, el de la negociació.
Com deia no se qui, de decisió en decisió fins el desastre final.
I mentrestant seguim sense parlar del govern Rajoy, un dels més inútils de la democràcia, un dels que han posat més pals a les rodes per modernitzar l’estat, un del que ha estat baix el focus de la corrupció i del finançament il·legal.
Rajoy desvia el debat polític ajudat per un Puigdemont que , tal volt empès per les circumstàncies, s’ha passat de frenada i ara tot és cap avall i sense marxa enrere. Rajoy va de polític que sap esperar, que actua en el moment precís, estadista gallec que ha fet de la paciència el seu màxim emblema i realment em sembla un dels pitjors polítics de l’estat , que ha deixat podrir la situació en benefici propi o del seu partit i que ha tapat les seves misèries amb els problemes d’encaix català. Em deman quina aportació ha fet a la solució del problema, que ha posat damunt la taula per una estabilitat real, per jo res de res, sempre la mateixa cançó, la mateixa resposta, sense imaginació, ni lideratge, ni reacció. Convoca eleccions, molt bé, ningú pot estar contra les eleccions, contra la veu del poble, en Puigdemont es va equivocar en no convocar-les ell, però i després?, i si guanya un altre cop els partits independentistes?, que feim, senyor Rajoy?.
I aquí a les illes parlant del procés, parlant de la pròxima jugada d’aquest escacs sobiranista i els nostres problemes, el nostre magre finançament, la insularitat, el REB, les infraestructures, el dèficit de connexions aeroportuàries en temporada baixa, l’esgotament del món rural, i un llarg, llarguíssim etcètera sense contestació, sense debat.
Cal que ens mirem la guixa, que les illes siguin el primer, que el nostre futur sigui el nostre principal debat.
