“Només sé que no sé res” és l’asseveració més coneguda de s’ha atribuït a Sòcrates, fent-nos veure que la humilitat és una de les majors virtuts d’aquell que es pot considerar savi. En aplicació de la teoria dels punts de contacte del cercle del coneixement, com un més sap, més se’n fa càrrec de tot el que li falta per aprendre, i això, sense dubte, és la major cura d’humilitat. I la humilitat suposa, indefectiblement, el respecte cap a les demés persones, perquè sempre podem trobar un coneixement o una ensenyança en les demés persones. A sensu contrari, aquell que es passeja amb ínfules de donar lliçons als demés, l’únic que està mostrant és la seva pròpia estupidesa.
Escoltar la ministra d’Igualtat Irene Montero dir “Señores jueces, fórmense” o a la de secretària general de Podemos Ione Belarra afirmar que els “jutges apliquen malament la llei del solo Sí es Sí” a rel de la revisió de penes que ha provocat aquesta nova norma, ens fa demanar si aquestes paraules són fruit dels fums que dóna el poder, de la seva joventut (amb perdó dels joves que tenen el cap sobre les espatlles), o de que dins el seu capet, simplement, no n’hi ha més.
Per molt càrrec rellevant que siguin, no tenen autoritat -i la potestat està per veure- per menysprear un col·lectiu que, si alguna cosa no són precisamnet, és illetrats. Les oposicions a la carrera judicial són de les més difícils que hi ha a Espanya, i, una vegada superades, als afortunats encara les queda una bona temporada a l’Escola Judicial. Però no només això, la noble -i dura- tasca d’impartir justícia suposa que els jutges hagin d’estar en constant formació, analitzant diàriament sentències d’instàncies superiors, llegint articles doctrinals, assistint a ponències... Els jutges podran estar més encertats o manco en la (lliure) valoració de la prova, però insinuar que si un fallo judicial no és del nostre grat és degut a la mala formació dels jutges és gravíssim.
I ho és per què no només els jutges perceben que són atacats directament pels dirigents del Govern (unes amb les seves paraules, i altres, com la ministra de Justícia o el president del Govern, amb el seu silenci), sinó també perquè s’està llançant la idea que la judicatura està formada per professionals que desconeixen com aplicar les lleis, i això provoca un descrèdit en la Justícia que no és gens recomanable en un Estat de Dret. El poder executiu ha d’acatar -i no atacar- les resolucions del judicial si volem que la societat i les institucions funcionin.
En l’àmbit concret de la Violència de gènere i en el de la violència sexual (que són dues coses diferents tot i que en algunes ocasions poden coincidir) si algú coneix de primera mà la qüestió són els jutges de Violència de Gènere i els jutges dels jutjats d’Instrucció. És el seu dia a dia. No fan res més en tota la seva dedicació laboral que resoldre aquest tipus de qüestions, i hem de creure bé que pesa en l’ànim d’un jutjador tant la possibilitat de condemnar un innocent com d’absoldre un culpable. Perquè sí, davant ells hi passen culpables i innocents, i duu tot el seu procés analitzar les proves i llavors esbrinar la graduació de la pena d’acord amb el tipus penal que n’és d’aplicació.
Però això que hom pot deduir, no és tengut en compte ni per Montero, ni per Belarra ni per la cort de tuitaires que les emparen, i, en comptes de recular en les seves declaracions, segueixen i fan embranzida cap endavant assegurant que hi ha molt de masclisme dins la judicatura, quan, sense anar més lluny, les revisions de penes de Audiència Provincial de Palma les han dutes a terme tres magistrades que no són sospitoses d’aquesta tatxa com bé va reconèixer la propi Juan José Illanes als mitjans de comunicació.
