www.mallorcadiario.com

L’Església i la llengua dels mallorquins

miércoles 05 de agosto de 2020, 11:43h

Fa uns dies aquest mateix mitjà publicava una entrevista al bisbe de Mallorca, monsènyer Taltavull, en la qual el prelat criticava l’aversió que existeix entre alguns sectors de la societat illenca cap al català i defensava que el mallorquí és el català de Mallorca, de la mateixa manera que l’eivissenc és el català d’Eivissa. A més, també donava compte de les diferències de registre i assenyalava que en català, com en qualsevol altra llengua, existeix una manera d’expressar-se més col·loquial i una altra de més formal. Ras i curt: no sempre parlam de la mateixa manera.

Aquestes obvietats, que ningú no qüestiona en llengües com el castellà o l’anglès, per exemple, varen exigir la matisació de monsènyer Taltavull perquè hi ha un grupuscle de gent que defensa un model de llengua mallorquí (o menorquí, eivissenc i formenterer) que consisteix a emprar un reguitzell de castellanismes, expressions col·loquials, l’article salat i poca cosa més. En canvi, sembla que ignorin tots els punts de connexió que uneixen els diferents dialectes catalans, fins i tot en l’expressió particular de cada territori, com els noms d’accidents geogràfics (muntanya, mont, etc.), les parts del cos (, boca, etc.), els mesos (gener, novembre, etc.), etc. L’objectiu és clar: tan sols pretenen fer lluir les diferències i ignorar les similituds, que són més nombroses.

Poc temps després de l’entrevista, la dita fundació va fer un comunicat en què criticava les paraules de la màxima autoritat de la diòcesi de Mallorca. En aquesta nota, a més d’al·legar que cal defensar les modalitats, criticaren amb contundència l’estàndard, perquè consideren que tan sols té en compte el parlar de Barcelona. A més, en defensa de la modalitat balear esmentaren el suposat baleari eloquio. Finalment, davant d’aquesta jugada, monsènyer Taltavull va decidir de reunir-se amb diferents membres de la dita entitat fa cosa d’una setmana, teòricament per mallorquinitzar la litúrgia, sense especificar què vol dir això.

No obstant això, és importat tenir en compte algunes qüestions. D’entrada, l’estàndard català no és ni el parlar de Barcelona, ni el parlar central, ni tampoc el parlar de Catalunya —que inclou diferents dialectes. L’estàndard català és una varietat supradialectal en què hi ha representats tots els dialectes —a diferència d’altres models, com el francès o el castellà, per exemple—, ja que és un model composicional (el componen diferents dialectes) i polimòrfic (té diferents formes). Així doncs, són igualment estàndards les formes centrals (parar, nen, tinc, gat, barret, etc.), com les mallorquines (aturar, nin, tenc, moix, capell, etc.), per tant, considerar que l’estàndard s’oposa a les modalitats illenques és fals i demostra un gran desconeixement del model de llengua estàndard.

Amb tot, no podem oblidar que per a garantir l’existència de les modalitats cal mantenir viva la llengua, no només en els usos formals, sinó també en els informals, és a dir, en el lleure, l’esport, l’escola, etc., la qual cosa exigeix una política lingüística que normalitzi la situació de la nostra llengua, és a dir, que la faci normal. Entenc, idò, que si realment Sa Fundació volgués defensar les modalitats, reivindicaria l’ús de la llengua en tots els àmbits i criticaria de manera contundent totes les discriminacions lingüístiques que patim per parlar la llengua pròpia de les Illes Balears, però no ho fan, perquè simplement defensen una llengua dialectal i col·loquial, supeditada al castellà, que és la llengua que realment volen potenciar.

En aquest sentit, també és important de contrastar les dades i de no fer-ne un mal ús, ja que si bé és cert que cap al 1636 va aparèixer la denominació baleari eloquio, en cap cas no feia referència a una llengua balear diferenciada del català, com afirmen des dels sectors gonelles, sinó que simplement es referia a un model de llengua administratiu, un argot, que usaven els notaris i la diòcesi de Mallorca —que en aquella època també incloïa Menorca, però no les Pitiüses. A més, al costat d’aquest terme del segle xvii trobem fonts documentals més antigues que fan referència a la llengua catalana, també entre mallorquins, com Anselm Turmeda, que escrivia en «pla català» (1398).

Una reivindicació que sí que puc compartir amb Sa Fundació és que la litúrgia a Mallorca ha de ser en mallorquí, és a dir, en català de Mallorca, de la mateixa manera que a Eivissa ha de ser en el català de la respectiva illa. En efecte, l’Església s’ha de comprometre a garantir que tots els feligresos rebin la missa i les comunicacions eclesiàstiques en català, ja que és la llengua pròpia de les Illes Balears, d’acord amb l’estatut d’autonomia, per tant, no té cap mena de sentit fer-la en cap altre idioma, de la mateixa manera que a Salamanca només es fa en castellà.

Sigui com sigui, el que haurien de reivindicar ferm els senyors bisbes de Mallorca, Menorca i Eivissa i Formentera és que la llengua catalana és una, sense deixar-se enganar per persones que només volen menystenir la llengua pròpia de les Illes. És cert que cada territori té un parlar específic, però la llengua és la mateixa pertot arreu, ja que, com diu el professor Joan Veny, el català és una de les llengües més unitàries de la Romània, tot i els intents de fragmentació. Seria bo, doncs, que l’Església evitàs de caure en el parany de particularistes i secessionistes, que tan sols volen fragmentar la llengua per distanciar-se de la comunitat lingüística compartida, en nom d’una suposada balearitat que cap illenc no reconeix. De fet, afirmar que els diferents parlars baleàrics formen un conjunt implica afirmar que compartim un idioma que va de Salses a Guardamar i de Fraga a l’Alguer, sense que això ens faci ser més catalans, més mallorquins o més espanyols, perquè aquest és un altre tema.

Ivan Solivellas

¿Te ha parecido interesante esta noticia?    Si (0)    No(0)
Compartir en Meneame

+

0 comentarios