No sé si és el vostre cas, però encara no he aclarit el motiu de discussió de PSOE i Podemos en relació a la llei Trans i més concretament a certes qüestions semàntiques. Tenc la sensació que els sectors ultrafeministes d’ambós partits estaven en un punt dialèctic que a la major part de la societat li sona xinès. La dona no és dona i nin no és nin, o això sembla. I si a un infant se li ensenya que la diferència entre nins i nines és que els primers tenen penis i les segones tenen vulva s’està cometent un quasidelicte. I amb això no estic dient que no em sembli bé que es duguin a terme accions i polítiques de normalització de la qüestió transgènere, el que vull dir és que ens tenen ben embullats i desubicats.
Un altre exemple de desubicació: el compte de Twitter d’Iker Casillas -segons ell a causa d’un hackeig- va publicar <<soy gay>>. A continuació Carles Puyol contestà <<Iker, tenemos que contar lo nuestro>>. Hores després, i davant l’allau de crítiques, Puyol va haver de demanar disculpes per aquest comentari. Jo, encara no ho entenc. En què va ofendre? Ja no es poden fer bromes ni que sigui normalitzant l’homosexualitat? Jo no vaig entendre que estàs fent befa a costa dels gays, però vaja molts així ho entengueren.
I, davant aquesta realitat tan estricte en quan a la mesura de les paraules per no ofendre a ningú, llavors tenim ens trobam, paradoxalment, que el tipus de música que més seguidors té a dia d’avui -i sinó basta escoltar les ràdio fórmules- es el reaggeton, estil que no només té una rítmica bastant insuportable, sinó també unes lletres bastant grosseres. Lletres en les que sembla que la gent només viu per a tenir encontres sexuals (Movías ese pum pum como al galope, Intentando que el pedo no se me note) i que fan apologia de la drogadicció (Pepa y agua pa' la seca, To' el mundo en pastilla' en la discoteca…). Sens dubte un doble raser el que s’aplica a Casillas/Puyol i a C.Tangana/Farruko.
En definitiva, que hem de tenir extremada cura en usar sempre un llenguatge del tot inclusiu per evitar les ofenses, però llavors la Radiotelevisió Espanyola envia a Eurovisión una cançó que diu <<si tengo un problema no es monetari porque le gusto a todos los daddys...>>.
Jo apreciats lectors, necessit un manual per a sobreviure en aquesta societat, perquè n’estic ben perduda.
