No importa ser falsos ara. No vaig sentir cap devoció especial per Pere Noguera; més encara, vaig ser molt crític amb la seva labor al capdavant del Teatre Principal, per bé que amb els anys hagi matisat molt aquesta percepció. Com tots els joves, també vaig arribar justament a un teatre per endur-me’n la vida per endavant, parafrasejant Gil de Biedma.
Jo acabava d’entrar al Teatre Principal com el darrer mot del Credo per rebre classes de teatre. Les aules de teatre els servíem com a pedrera per fer alhora de figurants a les òperes. Aleshores, Noguera era el director del Principal. Hi havia en Pedro, que a part de fer-hi feina com a acomodador, també cantava en el cor. Record que, com a seguidor de l’Atlètic Balears, vaig transportar el coverbo més famós que els barralets ens adreçaven al món del teatre i li vaig dir que el Principal era el teatre més gran del món perquè no s’havia omplit mai. I ell m’entimà que quan hi duien Lina Morgan —o Xesc Forteza—, efectivament, bé que s’omplia.
A les produccions pròpies, és clar, els costava molt més dur públic. Per mostra un botó: un actoràs mallorquí com Simó Andreu representà «Faust», tal volta la millor peça dramàtica d’un dels escriptors més excelsos que hem tengut mai, Llorenç Villalonga. Idò bé, reunia 200 o 300 persones cada vespre, i ateses les dimensions del Principal pareixia que estàs buit. Aquesta feina importantíssima i moltes vegades decebedora de picar pedra és la que duia a terme Pere Noguera, perquè jovenets com jo que no sabíem d’on venia el vent ni el torrent l’acusàssim a ell d’una cosa de la qual era culpable una societat sencera.
I és clar, el futur l’ha fet més bo encara, a en Pere Noguera. En temps de na Margalida Moner, la pitjor directora del Principal exceptuant l’actual, en plena orgia bauzanista, ella només podia o anar-se’n a casa seva o recloure’s en un temps que no era l’actual per posar actors illencs a fer «Don Juan Tenorio» el Dia dels Morts. I després ha vengut en Carlos Forteza, a qui és ben evident que el càrrec li ve gros, que duu tot el que veu per Madrid i que ha reduït a zero la producció pròpia. I en aquesta tessitura, ens rumiam quin sentit fa tenir un Teatre Principal, i és quan adquireix força la figura gegantina de Pere Noguera, un director que va lluitar incansablement perquè tenguéssim un Principal i un teatre millors.
