Sa sorpresa pets instituts d'opinió i sociòlegs va sortir a ses eleccions autonòmiques andaluses. O pentura s’ho tenien guardat a ses seves enquestes perquè s'esquerra i s'extrema esquerra comunista se confiassin.
Pes PSOE-A, després de trenta-sis anys de règim clientelar, no poder governar era impensable. Tenen tal xarxa de col·locats a sa seva organisació, que si ja són sa regió amb més desocupació d'Europa, ara an aquestes dades hauran de sumar, segons pareix, 24.000 persones més, sense sebre si tenen plaça obtenguda per concursos amanyats, o si durant tant de temps els hi ha donat per crear una plaça per cadascun d'ells. S'ha d'afegir s'alt grau de corrupció, amb dos expresidents jutjats pes famosos ERES, o es sistema que amb poques peonades donava suficient per viure.
Sa pitjor reacció ha estat sa de PODEMOS- A, que estaven confiats de poder entrar en es govern andalús i començar a instal·lar es seu règim chavista-bolivarià. Sa primera reacció, com sempre, des comunisme ha estat proposar treure sa gent an es carrer i intentar conseguir en es carrer lo que no han conseguit a ses urnes. Queda clar que VOX, per ells, és molt més que una pedra a sa sabata, tractant an es 400.000 votants d'aquest partit de feixistes i proposant un front antifeixista contra ells. Resulta senzill definir lo que és s'ideologia comunista i veure es pocs països del món que han optat per aquests règims vegent que cap d'ells ha conseguit res més que misèria.
De moment, es programa de VOX no pot qualificar-se de feixista, jo el qualificaria de dreta vertadera, sense cap tipo de mirada cap an es centre o cap a sa socialdemocràcia. Dreta pura i dura. Inclús a prop amb un populisme de dretes. Es partits feixistes se varen desplegar en quasi tots es països europeus en es període d'entreguerres. Es feixisme era antidemocràtic, defensava un estat autoritari. VOX de moment no ha donat senyals en aquest cas. Lo que fa en es seu programa és protegir es valors tradicionals de sa societat emmarcats en sa Constitució de 1978.
Per altra part, a Catalunya es fet de veure s'ascens de VOX ha posat nirviosos, encara més, an ets independentistes, i a través des seus CDR’s han tret gent an es carrer per provocar es caos, tal com fan es comunistes.
Al contrari de lo que succeeix en es clàssic espectre esquerra-dreta, es populisme i es nacionalisme se fan més evidents amb ses reaccions des partits davant certes circumstàncies que per mitjà de qualsevol declaració d'intencions. Comencen a sentir-se massa paraules insultants que pareixia que després de quaranta anys de Constitució, estaven olvidades. En es Parlament, segons quins oradors han tornat a posar en es faristol frases que de cap manera s’haurien d'usar.
Se diu que s'història se repeteix. Pareixia impossible que unes quantes bubotes sortissin dets armaris i retronassin a ses nostres orelles, però ja són aquí.
Després de tant temps, pareix que ets extrems ideològics serien capaços d'enfrontar-se un altre pic. De moment, només són paraules, però sa seva ressonància és cada dia més estrident, i ets ànims més calents, i lo únic que ha passat ha estat que un nou partit a unes eleccions regionals ha tret un gran resultat, i res pus, ben igual que fa uns anys varen trobar acomodament a s'espectre ideològic uns altres dos partits.
No mos hem de descuidar. Tal com he titulat aquesta columna: quan es carrers s'umplen de rebomboris, es parlaments se buiden de paraules. I, per tant, ja no se'ls hi pot dir parlaments.
