Pes mallorquins es cent anys de sa nostra dinastia no feren més que confirmar sa nostra mil·lenària identitat balear, llaurada des des temps des foners, per romans, vàndals, bizantins, musulmans i aragonesos, amb so retorn a sa cristiandat. Varen ser es nostros reis privatius qui consolidaren ses bases legislatives, jurídiques i administratives de sa nova etapa que va significar es regne cristià de Mallorca creat p’en Jaume I d’Aragó després de sa conquista de 1229.
Varen ser ells qui dotaren es regne des símbols i insígnies que encara perduren i varen ser ells qui potenciaren s’economia i es comerç insular. En Jaume II va ser es primer rei de sa dinastia privativa mallorquina. Una dinastia pròpia que va perdurar just un segle, maldament ses pressions i atacs des d’Aragó.
Sa nostra dinastia va començar dia 12 de setembre de 1276 quan en Jaume II va jurar ses franqueses mallorquines i va perdurar fins a sa mort des seu renet, en Jaume IV, a 1375. Aquest era fill d’en Jaume III, que després de poder escapar des seu captiveri barceloní, només va viure per intentar recuperar es regne mallorquí.
En Jaume IV va morir a Soria, després de realisar diverses incursions per Catalunya i d’haver arribat fins a ses portes de Barcelona. Res mes pujar en es tron, en Jaume II, com a monarca d’un regne independent (amb lleis, jurats, bisbat, escut, cort i llengo propis) ben aviat va començar a marcar ses distàncies amb so seu germà Pere, que havia heretat ses majors propietats (Aragó, València i Barcelona). Lo primer que va fer va ser crear uns colors propis para sa dinastia mallorquina, brisant es blasó familiar.
En Pere III d’Aragó va conservar es quatre pals aragonesos mentres que el rei de Mallorca va suprimir un pal per deixar es colors de sa casa mallorquina en tres pals de gules damunt fons groc. Més endavant en Jaume III encara els va diferenciar més dets originals aragonesos, afegint un banda blava que els travessava de banda a banda.
Durant sa dinastia mallorquina es regne insular va assolir es seu màxim esplendor econòmic i comercial. Va ser en Jaume II qui va potenciar es comerç exterior amb s’inici de s’establiment de consolats propis a Bugia, Tunis, Alger, Gènova, Pisa, Sevilla, i Nàpols (precisament separats dets aragonesos) com també amb sa firma de tractats comercials amb Pisa, Gènova, Sicília i Castella; va modernisar s’industria tèxtil mallorquina; va realisar importants reformes estructurals des territori amb sa promulgació de ses Ordinacions de 1300 amb sa creació de noves viles (un programa dirigit majoritàriament an es mateixos mallorquins descendents des mossàrabs i es musulmans convertits an es cristianisme i, en menor mesura, a altres cristians procedents des continent); va crear es sistema monetari des regne, amb s’encunyació de sa moneda pròpia de Mallorca.
També va ser en Jaume II qui va cercar es prestigi de sa Corona amb s’encunyació de sa moneda d’or, es “regales auri Maioricarum” i sa construcció des castell de Bellver i sa catedral de Mallorca, ademés de sa remodelació des palau de l’Almudaina, obres que va encarregar an es millors arquitectes de sa seva Corona, es rossellonès Ponç Descoll i es mallorquí Pere Salvà Ses circumstancies en que va néixer sa Corona mallorquina (enfrontament amb Aragó), no varem fer més que reforçar s’identitat insular, sobre tot, a rel de ses dues invasions aragoneses de 1285 i 1346.
Va ser es nostro mallorquí més universal, en Ramon Llull, actualment usurpat pes catalanisme, que com la resta de mallorquins, quan n’Alfons d’Aragó va invadir Mallorca, va recolzar es seu amic i rei, i ho va fer amb ses armes que podia, es despreci (no va trepitjar cap territori aragonès, Mallorca inclosa, durant es de deu anys en que es regne de Mallorca va romandre en mans d’Aragó); i sa paraula (es personatge del rei Jaime II a seva obra “Blanquerna” va denunciar s’invasió aragonesa: “ara son esdevengut pobre e son en manysepreu de les gents per un rei ergullos, injuriós qui, per son gran poder e per avarícia m’ha tolta ma terra”). De sa mateixa manera que en Llull, ets illencs lluitaren fortament contra ets invasors. Tant a sa primera com a sa segona invasió, ses tropes aragoneses se varen trobar amb una forta resistència mallorquina a sa capital i en es castells roquers de Santueri, Pollença i Alaró (sa més coneguda es des màrtirs i sants Càbrit i Bassa).
I n’era tanta s’estima an es seu rei que, tres anys més tard, quan en Jaume III va desembarcar a Mallorca per recuperar es seu regne, es governador Gilabert de Centelles va fer tancar a sa població mallorquina a sa capital i a Inca per evitar que ajudassin es seu rei. Fins i tot un pic mort en Jaume III, per evitar qualsevol resistència, es governador va fer executar i desterrar es seus partidaris. Ja per acabar, dia 12 també celebram que es reis mallorquins, a més de dotar un colors a seva Corona, en donaren uns propis a sa terra mallorquina. Hi ho feren inspirats en s’escut de sa Ciutat i es Regne atorgat p’en Jaume I a 1269. El rei Sanxo, va ser qui va atorgar sa bandera a tots es mallorquins amb so de privilegi de 1312. Des des seus colors reials va atorgar sa bandera des regne i de tots es mallorquins afegint-li es castell damunt la mar.
Mateo Cañellas Taberner
Membre de sa junta directiva de Societat Civil Balear
