Parlar, pactar, negociar, acordar, podríem afegir un llarg etcètera de sinònims, han d’estar dins l’ADN de tots els partits polítics, de totes les persones que volen o fan política en qualsevol lloc del món.
Ara, després de temps , de molt de temps, de massa temps, dues parts de la societat catalana i espanyola, mitjançant els seus representants democràticament triats, s’han assegut envoltant una taula per parlar i discutir, cosa que hauria de ser el més normal però que gràcies als extremistes mal entesos i que molts de partits valoren per damunt de tot la recerca de rèdits polítics immediats, s’ha convertit ,en l’àmbit polític espanyol, com una rara avis.
Me representa el centra, la moderació, el respecte al contrincant polític, valors que no estan gens ni mica de moda avui en dia, tot i no coincidir gens ni mica en les postures defensades per una de les parts, cal parlar, cal dialogar. La veritat absoluta sols ens du al camí de l’adoctrinament i al pensament únic, extremadament perillós i que la història ens ha ensenyat que els resultats d’apostar per aquesta carta, del pensament únic, sempre acaba malament.
Crec que la culpa no és d’uns o dels altres, és de tots, ara no és l’hora de cercar culpables, hem arribat a una situació de cansament, a un carrer sense sortida, les decisions unilaterals mai són bones, ignorar un problema real tampoc, les coses no desapareixen per si soles, cal cercar la solució, això no és fàcil, és feina, és renunciar a part dels teus postulats per arribar a un equilibri satisfactori, és fer pedagogia amb els teus i amb els altres. Molts de cops, massa cops, a les reunions dels grups polítics, els que criden més són els que guanyen, els que prediquen la seva puresa ideològica i de pensament, el que sigui, són els ben vist pel grup, els que defensen les arrels i les conviccions. Els que volen arribar a acords són acusats pels seus, de perdre la seva ideologia, són acusats pels altres que desitgen que les negociacions no arribin a bon port, ja sabeu que pels extrems, tots els extrems, quan pitjor millor.
Ningú té l’autoritat moral per denigrar o depreciar l’altre opció, totes són vàlides, però cal acceptar les normes del joc, no val que les pervertissin o se les passin pel forro, són les que són, unes ens agradaran més unes ens agradaran manco, però són les que són i si no ens agraden lluitem per canviar-les.
Les negociacions encetades seran difícils i llargues, no podem esperar una solució fàcil, segur que molts quedaran decebuts, tal volta la bona solució és aquella que no deixa content a ningú, però és una irresponsabilitat imperdonable no intentar-ho amb totes les forces i ganes possibles.
Cal negociar en positiu, cal anar-hi amb ganes d’arribar a una solució, no és pot asseure a la taula per que fracassi, la voluntat és primordial i la recerca del millor per la gent, l’únic objectiu.
