Aquets darrers dies, o mesos, el debat al carrer i als mitjans de comunicació és la saturació que pateix la nostra illa amb l’arribada de la calor.
Vàrem començar a parlar dels problemes a les carreteres, primer per la celebració de actes esportius que han deixat pobles amb problemes de comunicació, després el ressò mediàtic és va concentrar en l necessitat de regular certs espais, com cales, platges, o al meu petit redol, en la limitació per anar a Formentor. Per no parlar de la gran quantitat de ciclistes, que cada cop venen més prest a gaudir de la nostra xarxa viària, però que poden dificultar el trànsit diari.
Aquets sols han estat els preliminars, que venien acompanyats per la mala premsa que fa el nostre Govern del lloguer vacacional, culpant-lo de tots els mals, entre d’altres de l’escassetat de cases i pisos com a casa habitual i del fort increment dels preus dels lloguers. Els darrers dies s’ha vist que a Eivissa aquest problema està arribant a quotes surrealistes. Un problema que no crec que vengui d’enguany, que és deu d’una falta de previsions en vivenda pública des de fa, tal volta, dècades.
Ara parlam de llargues coes per arribar a l’aeroport, de que hem de millorar les infraestructures, ampliar carreteres, etcètera. De que Ciutat ja no és el que era, plena de viatgers amb les seves petites maletes que, fins i tot, han canviat els sorolls de Palma, amb gent que organitza manifestacions i performans per recuperar espais a una ciutat que ja no senten com a seva.
Podríem posar mil i un exemple de llocs, situacions o vivències on els mallorquins, on els illencs, sofrim, patim o sentim que la saturació està aquí per quedar-se, que és real i que hem de suportar-la de la millor manera.
Però el problema, el debat, no s’ha de simplificar, no s’ha de reduir a la necessitat de millorar una infraestructura determinada o posar autobusos cap un lloc concret, sinó que de forma valenta, clara i meditada hem de posar ja damunt la taula quins són els límits que volem, quins són el límits que pot suportar Mallorca o quins són el límits per tenir un futur pels nostres fills.
No crec que l’actual Govern tengui la valentia d’encetar aquest debat, un equip cada cop més preocupat per qüestions estètiques que reals, que no aconsegueix ni acontentar als seus, amb lleis que creen més refús que recolzaments, com la llei de lloguer turístic, la de protecció animal, fins i tot la creació d’un nou parc natural rep les crítiques des de diferents caires de la societat, uns per massa i altres per massa poc.
La saturació seguirà, i en part la societat illenca la vol, per què tots volen un tros del pastís, tots els pobles volen créixer i tenir més visitants, el pobles del pla que havien restat al marge del turisme, al manco de forma directa, ara volen el turisme residencial, de forma totalment legitima. El ciutadà vol arribar ràpidament amb el seu cotxe a la platja de sempre, al centre del poble i la ciutat, vol poder llogar la seva segona residència al millor preu possible, etcètera , etcètera.
Cal parlar clar i encetar el debat, el debat dels límits.
