Aquest cap de setmana mallorcadiario.com ha publicat un interessantíssim reportatge signat per José Luis Crispín (https://www.mallorcadiario.com/camp-redo-mision-imposible) sobre l’estat de degradació d’una zona molt concreta del barri de Camp Redó -conegut per a molts com “Corea”- que ens du a una estòica reflexió: hi ha persones que, per molt que les institucions ho intentin, no els preocupa el més mínim cuidar l’entorn.
Al servei de neteja de l’Ajuntament de Palma, és a dir, a l’empresa EMAYA, se li pot retreure quan hi ha brutor al voltant dels contenidors de recollida perquè no han estat buidats amb la freqüència necessària, emperò, en la majoria de casos, si Palma està bruta és, sense cap tipus de dubte, perquè hi ha ciutadans que no tenen el més mínim mirament en tirar al carrer qualsevol tipus de deixalla. Què es fa més neteja a les zones més cèntriques i més turístiques? sense cap gènere de dubte, però un es demana si no és fer feina debades passar el camió i la granera quan hom sap que cinc minuts després ja hi tornarà a haver brutícia al carrer perquè hi ha persones que els podrien ficar directament dins una soll de porcs i encara no passaria res.
El problema de cura de l’entorn a Palma és totalment social. Per una part,és evident que s’ha de fer feina en educació medioambiental a les escoles, fent veure que és necessària adoptar una postura responsable cap al bé públic. Per altra banda, i aquesta és el més espinós i rellevant en el cas del Camp Redó, la qüestió rau en què la brutícia i degradació d’edificis i espais del Camp Rodó està provocada principalment per persones amb importants dependències de les substàncies estupefaents. Quan una persona està en estat d’embriaguesa o drogada, demanar-li que dipositi les deixalles en un lloc adequat o que no faci malbé de l’entorn és del tot absurd. Si en el moment de màxima intoxicació no sap ni el seu nom!
A la crònica de Crispín es fa referència a què les “abuelas del Camp Redó” lluiten, entre altres, contra la “desidia” en un lloc que és “l’epicentre d’un càncer social que ningú vol o sap extirpar”. Evidentment aquí està la qüestió: es pot posar remei o només estaríem davant un cas anàlog al de Son Banya? Tant de bo poguessim aspirar a tenir una societat on no hi cabigués la vergonya humana que provoquen les drogodependències, no obstant, i al manco fins a dia d’avui, encara ningú hi ha trobat una solució realista. Qui més qui manco sap els efectes nocius de les drogues, i això no evita que a diari hi hagi persones que hi caiguin. En alguns casos es disposa d’un entorn familiar i social que ajuda a poder afrontar la situació, però en molts altres la persona es va convertint, poc a poc, en un cos-ment-ànima destruït que poca aspiració més té a la vida que obtenir doblers per a la dosi diària i morir-se sense patir ofegat en el propi vòmit.
A totes les ciutats grans del món hi ha barris on es concentren persones llastimades, l’estat de les quals esdevé tot un problema social. A algun lloc han d’estar, no obstant, quasi ningú no les vol a prop. A cadascú ja li basta amb els propis problemes.
