A les eleccions del 1977 es presentaren un bon nombre de formacions polítiques, però així que es conegueren els resultats, un grapat important ja quedaren laminades. Es donava lloc al que s’ha considerat de llavors ençà un «bipartidisme imperfecte» de dos grans blocs amb dos adlàters al costat: els comunistes i els franquistes d’AP. I aquest panorama més o manco s’ha mantengut d’aleshores ençà fins als nostres dies. Amb una petita excepció. Una de les dues medul·les del bipartidisme, l’UCD, va travelar el 1982 essent substituïda per AP en la funció de partit «alfa»; la dreta li prenia l’hegemonia i convertia el centre en residual. De l’UCD al CDS i del CDS... a Cs? Bé, no neg que Ciudadanos pugui ser un partit de centre a Castella o Andalusia, el que afirm és que a Galícia, Balears o València no ho és de cap bolla! Tot això ve a rotlo perquè aquesta setmana, fullejant la premsa, es parla molt del partit taronja i de les enquestes d’«El País» i «ABC» que pronosticaven el «sorpasso» de Cs al PP i el convertien en primera força del panorama polític espanyol.
Ho preveuen només per la batacada electoral del PP a Catalunya en unes circumstàncies molt excepcionals, que va perdre tots els vots en benefici de la formació neoliberal de Rivera. Hi ha una cosa que ja em corregiran els politòlegs si no ho anomèn correctament però que jo designaria amb el nom de «comportaments electorals» i que em permet relacionar tots aquests fets i miracles dels partits espanyols del centre-dreta de què conversam avui.
El primer exemple el proporciona Jordi Pujol a un dels seus esplèndids llibres de memòries. Quan es produïren les primeres autonòmiques catalanes a l’any 1980, Pujol pensava en el comportament dels catalans a les eleccions estatals del 1977 i 1979 perquè no tenien cap altre punt de referència —si descomptam els vots de la Segona República. I donava per fet que a Catalunya vencerien el PSC i el PSUC com havien guanyat a les dues conteses anteriors. Però els catalans s’estimaren més confiar en el partit de Pujol per dur les regnes d’aquell país —i si observam el mapa electoral del 21-D veim que amb Puigdemont tot continua tal qual!— mentre que optaven a Madrid, majoritàriament, pel model d’una Espanya més plural que la de Fraga i igualment centrada que la de Pujol que els oferia González.
Hi ha dos exemples més. Després de les constituents del 1977, l’any 1979 hi torna a haver comicis i Suárez revalida la confiança dels espanyols. Però es produeixen les primeres autonòmiques que dèiem suara a les quatre nacionalitats històriques. A Catalunya i el País Basc s’enduu la palma el nacionalisme, però a Andalusia i Galícia el «comportament» electoral tomba el feble partit de Suárez i la coalició comença a cruiar-se. És curiós però que es cridàs a les urnes justament d’Andalusia i Galícia, els bastions de González i Fraga, que encapçalaven respectivament l’altra formació titular i el partit complementari cridat a substituir el de Suárez. Si haguessin estat Castella i les Canàries segurament les coses haurien anat d’una altra manera, però foren precisament aquelles dues, el lideratge de Suárez es començà a qüestionar dins la mateixa UCD i aviat es va veure obligat a presentar la dimissió el 1981.
La situació és bastant paral·lela a la d’ara. El PP es veu netament superat per Cs al Principat, es comença a posar en dubte l’erràtica estratègia de Rajoy envers els catalans i la possibilitat que aquest sigui substituït per qualcú d’un altre tarannà. Sentir el nom de Núñez Feijóo és ja un clàssic en aquesta tessitura. Ara bé, Cs serà capaç de fer el «sorpasso»? A mi hi ha una frase de Josep Melià que m’agrada especialment, i que no sé si és seva, però que diu que Ciudadanos és un partit que li van molt bé les enquestes i molt malament les eleccions... I llavors tampoc vos n’oblideu dels «comportaments electorals».
