Sa necessitat d’ haver de pactar amb sos partits nacionalistes durant dècades mos ha duit an es fet que es governs des Regne d'Espanya, exceptuant unes quantes majories absolutes, hagin hagut de cedir en massa coses i transferir competències que mai haurien d’haver estat transferides – sanitat, educació, etc. Això, a la llarga, ha estat s'embrió d'un nacionalisme català mai satisfet, i que des des moment en què ja no ha quedat res per transferir, s'ha dedicat a amenaçar, amb tota classe d'eufemismes, clarament s'independència.
No conformes amb això, han seguit amb s'expansionisme cultural de s'entelèquia des “països catalans” basant-se primer en sa llengua, sa cultura, i arribar, a través de sa suposada nació “cultural”, a conseguir sa nació “política”, o lo que és lo mateix “s’Estat català o República Catalana”. S'idea de nació té es seu fonament en una realitat cultural, es grup ètnic i s'idea de poble.
Com a illes, des des temps més remots sempre hem estat invadits. Des de sa cultura talaiòtica, grecs, fenicis, romans, bizantins, àrabs, aragonesos, etc., cada civilisació ha deixat sa seva solera en es caràcter balear. No som descendents exclusius d'una ocupació o d'una cultura. Per tant, és una fal·làcia es ser únicament de cultura i llengua catalana, i qualcuns que consideren que som “ses seves” illes, cerquen s'excusa perfecta a sa llengua i sa cultura. Però s'història de ses Balears no comença en 1229, amb s'arribada del rei d'Aragó, Jaume I, i no acaba en 1715, amb sa promulgació des Furs de Felip V de Borbó a Mallorca.
Hi ha estudis sobre sa cultura balear (en es terme sociològic de cultura que se refereix com es progrés intel·lectual i social de s'homo, o sa suma de coneixements compartits per una societat) que demostren que estam més a prop de ses cultures del nord d'Àfrica, que a ses des països nòrdics, lo que dóna a entendre que som es compendi d'una mescla de civilisacions.
En un futur de ficció, pentura, es llibres d'història en un plaç de dos segles, -si existeixen- assimilaran s’allau de turistes i estrangers que han quedat a residir a ses nostres terres com si hagués estat una invasió de qualque nova civilisació. A excavacions, probablement trobaran grans mols de formigó a l’estil de ses cel·les d'una casera, moltes d'elles destruïdes devora ròtuls enterrats i escrits en llengües per ells desconegudes, ja que a causa de sa globalisació s'hauran convertit en llengües mortes, tenguent exclusivament una cultura i una llengua mundial a l'estil de s'esperanto, creat a finals des segle XIX, amb so propòsit fallit d'esser s'única llengua per entendre-se tots es ciutadans del món.
De fet, sa presència multicultural a Balears és una realitat. ¿Per què no pensar que des de mitjan segle XX, ses illes Balears varen sofrir una ocupació forana per mor de sa qual qualcuns varen quedar a viure aquí, i ets indígenes mos apoderam de qualcuns des seus costums, llegant-mos paraules desconegudes pets habitants de ses illes que ja són habituals en es nostro argot? O es cas contrari, fer-se adeptes a part de sa nostra llengua i cultura mil·lenària.
A part des nouvenguts del nord d'Àfrica, de l’Àfrica subsahariana o d’Amèrica del Sud, se pot trobar una mescladissa de parelles d'illencs amb homos o dones de tots es països d'Europa. Des dets anys setanta des segle XX, es llinatges típics mallorquins han passat a un segon lloc, i en molts de casos o es primer o segon llinatge que són habituals en tota Europa. Per tenir, tenim inclús un mallorquí de soca-rel, amb un or olímpic penjat en es coll amb so nom de Marcus Cooper Walz.
Per tant en es segle XXI s'interpretar que som descendents exclusius d'una cultura -catalana- i voler que tots ho entenguem així, quan sa globalisació mos ha convertit en ciutadans del món i esclaus de sa tecnologia, és una curtor de mires.
