La setmana passada es desvetlà a IB3 que Pep Zaforteza era la persona que s’ocultava als anys setanta rere el pseudònim d’en Pep Gonella. N’hi havia que creien que rere la màscara s’hi amagava Antoni Alemany, n’hi havia que hi veien Lluís Ripoll, però no havia sentit ningú que parlàs de Zaforteza. La polèmica va durar un parell de mesos a les planes de «Diario de Mallorca» i, com que Zaforteza era membre del consell del diari, s’estimà més treure’ls amb pseudònim per no perjudicar el periòdic. I ara s’ha descobert qui era perquè ell mateix ha convengut que no pagava la pena continuar amb el secret.
Vaig conèixer Zaforteza fa un parell de cursos. Na Carme Arenas, directora de la col·lecció Educació 62, es posà en contacte amb mi perquè volia que qualcú de les Illes elaboràs un estudi introductori de «Bearn o la sala de les nines», la gran novel·la illenca del segle XX i una de les més cèlebres de tota la literatura catalana, que llavors havien prescrit com a lectura obligatòria a Catalunya per a la selectivitat. Quan enllestia les solapes, vaig posar que llavors jo feia feina a un institut de Calvià, i Zaforteza, en veure-ho va telefonar-hi per oferir-me «traduir» la novel·la de Villalonga al mallorquí. Jo li vaig mirar de fer entendre amb bones paraules que es podia traduir «Bearn» a l’esperanto, el gal·lès, el suahili o el tagàlog però no a la nostra llengua, perquè ja hi era! Villalonga havia insistit que volia mantenir el salat en els diàlegs, però la narració va acceptar-la en perfecte català estàndard. La nostra conversa va acabar amb un to bonhomiosament menaçant per part seva; m’entimà que si no me n’encarregava jo se’n cuidaria de girar-la qualcú altre. Acabada la conversa, jo em vaig preocupar d’inquirir qui era exactament aquell Zaforteza que m’havia tocat el telèfon, i m’ho acabaren descrivint amb una frase magistral: «és com si don Toni de Bearn hagués fet testament en favor del Marquès de Collera». Villalonga, eixorc, efectivament, li havia llegat els drets de totes les seves obres.
I «Bearn o la sala de les nines» acabà sortint a l’Editorial Sloper de Román Piña sota el títol de «Bearn o sa sala de ses pepes» en una edició de Mariantònia Lladó, la dona de Xavier Pericay de Ciutadans. N’Olga Ballester degué pensar que si els catalans llegien «Bearn», aquí també el faríem llegir, però seria el «Bearn de ses pepes». I el PP de Toni Vera, en plena gatera bauzanista, ho regava amb una gratificant subvenció econòmica de l’Institut d’Estudis Balèarics perquè en el futur venguessin més exemples d’aquests. Mem si a la fi llegíem Llull o la «Tuhfa» de Turmeda en bon mallorquí!
El títol ja de per si és diabòlicament horrorós. Villalonga se’n va guardar prou d’intitular-la «de les nines» —en el sentit català de ‘pepes’— i d’evitar el que li acabà de posar Lladó a Sloper perquè segons l’Alcover-Moll una «pepa» a Mallorca pot ser també una «prostituta». Però és clar, això s’ha de saber i, com diu la dita, «qui no està avesat a anar a missa, en el portal s’agenolla». El més divertit de tota aquesta història va ser el Fèisbuc de Nicolau Dols que deia que a la mateixa col·lecció properament apareixerien, del mateix autor, «Es sull», «Sa rondaia de Palmira» i «Sa madona estira es potons». Bon exercici per a aquests que presumeixen tant de saber «mallurquí».
Mem si són capaços de «traduir-los» al català estàndard...
