Setmana ben ciutadellenca la passada perquè vaig començar-la llegint «Els meus primers trenta anys» de Francesc de B. Moll. I el cap de setmana l’he passat a Ciutadella per participar en el Congrés Internacional Pau Faner que organitzava l’Institut Menorquí d’Estudis. Com que m’hostatjava a un pis de la Contramurada, els dos dies del Simposi travessava per davant la casa on va néixer Moll. No me’n vaig dur les memòries a Menorca perquè és un volum aparatós de tapes dures i quan viatj me’n solc dur el llibre electrònic, que és més manejable. A més, me’n portava «Un regne per a mi», la novel·la de Faner sobre la qual versaria la meva intervenció, i he tornat amb una edició que ens regalaren de «Moro de rei» del mateix Faner que m’empassava ahir mentre tornava amb el vaixell cap a Mallorca.
Lectures, idò, ben ciutadellenques i dies intensos d’estudi en unes jornades trepidants, atractives i molt merescudes per reconèixer l’obra de l’escriptor i poeta Pau Faner (Ciutadella, 1949). Quan acabàrem les presentacions protocol·làries i institucionals del Govern, el Consell i l’Ajuntament, dissertà la conferència inaugural de Julio Peñate, de la Universitat de Friburg, i després de la pausa-cafè, la intervenció de l’històric Àlex Broch sobre la inclusió de Faner en la nòmina dels escriptors dels setanta. En aquells anys del «boom» de la literatura hispanoamericana, hom considerà també que s’havia produït un «boom» d’aportacions mallorquines (Maria Antònia Oliver, Antònia Vicens, Antoni Serra, Guillem Frontera, Gabriel Janer, Biel Mesquida...) al conjunt de la literatura catalana. I fins i tot, hi havia una contribució menorquina: la de Pau Faner.
Broch s’emocionà i li costà molt d’entrar en matèria d’estudi arran dels fets succeïts a Catalunya amb l’empresonament de bona part del govern de Puigdemont. Pràcticament tots els ponents se solidaritzaren amb el Govern —igual que es va fer, a les 19 h del divendres, com a la resta de les Balears, un acte davant la Casa Consistorial per demanar la llibertat dels presos polítics— i el tema fou present als corredors, les pauses i les taulades perquè ni els intel·lectuals ni ningú podem aïllar-nos de la situació en què s’està vivint a Catalunya i la resta de l’Estat.
L’horabaixa va tocar el torn de les comunicacions, en què figurava la meva intervenció, la d’Andratx Badia, el pintor i poeta Francesc Florit Nin, Josep Pons Fraga, l’editor del diari «Menorca» i, en acabat, la ponència de la professora Caterina Valriu. Just davant del Cercle Artístic on celebràvem els actes, hi havia instal·lada, com també a Palma, l’envelat de la Setmana del Llibre en Català on va tenir lloc una representació basada en textos de Faner.
L’endemà dissabte començàrem amb una ponència de Francesc Foguet, de l’Autònoma de Barcelona, sobre el teatre fanerià i del professor de la CEU, Joan Cantavella, sobre els articles de premsa de Faner, que adesiara els trobareu reproduïts a la nostra «Última Hora» en lloc destacat, com trobareu els de Joan F. López, que intervenia aquell mateix capvespre. El matí el finalitzàvem amb una taula rodona que moderava Pilar Arnau sobre les traduccions de l’obra de Faner; hi participaren la traductora italiana Ursula Bedogni, l’alemany Volker Glab. Val a dir que l’autor el tenguérem sempre present al Congrés, puntualment assegut a primera fila, escoltant atent i intervenint el mínim.
Després de dinar, a part de l’esmentada conferència, intervengué Ismael Pelegrí bo i parlant de la narrativa breu de Faner, i la síntesi final de les jornades corregué a càrrec dels mateixos Pelegrí i Arnau i Fina Salord, que prengué bona nota de tot el que s’havia dit durant els dos dies, i va posar una sèrie de deures a fer. Els més immediats l’edició de les actes del Congrés, d’un volum que aplegui les cinc peces teatrals de Faner a càrrec de Francesc Foguet i una antologia de contes sobre la qual ja treballa Pelegrí.
Les darreres activitats consistiren en un sopar pantagruèlic a Ses Voltes i una ruta literària organitzada ahir diumenge per Miquel Àngel Limón. Però jo no me’n puc estar d’acabar aquest article sense reconèixer l’enveja sana que sempre em provoca Menorca i el seu Institut Menorquí d’Estudis que, organitzat en seccions, funciona com un petit Institut d’Estudis Catalans per a la seva illa. Endavant, força i molt de coratge a l’IME per tot el que fa per la cultura de la seva illa que és també la nostra.
