A les Illes, al monopoli cañellista l'ha succeït una alternança política amb precisió de rellotge suís de la dreta i les esquerres. I sempre se sol dir que el retorn de l'altre ha estat més culpa que els seus no han anat a votar decebuts (després del segon Pacte, després de Bauzá...) o perquè s'han confiat que ja tenien guanyada la partida (cas del primer Pacte). A final d'aquest curs escolar el tercer Pacte haurà travessat el seu equador, però d'ençà del minut u haurà tengut el seu taló d'Aquil·les en les polítiques culturals. Quan a Bauzá li sortiren 100.000 camisetes verdes al carrer, també es va confiar bo i manllevant el lema de Cañellas de «no n'hi ha cap des nostros», i s'equivocà perquè molts dels seus desfilaren de verd!, i Francesc Antich i Celestí Alomar també degueren pensar que els hotelers no eren llurs i tiraren envant una ecotaxa que no comptava amb el suport d'uns empresaris hotelers que foren claus en la posterior desfeta electoral progressista. El problema rau en el fet que la gent de les polítiques culturals no vota el PP ni ho farà mai, però el que sí que és plausible és que d'aquí a dos anys i mig romanguin a ca seva a pintar, llegir o tocar en comptes de perdre el temps i la llavor pels col·legis electorals. I el rellotge tornarà a dictar salomònica sentència: o caixa progressista o faixa conservadora.
A les esquerres, les maneres els duen venuts. Amb el canvi de govern, s'imposaven les quotes... i arribaren a la darrera casella —la cultura sempre és el darrer mot del credo; mirau si no que els diaris la col·loquen a darrere de tot, passada la secció de contactes!—, on es trobaren amb una barrera de parxexi. O treien del gobelet una dona de Menorca o no els obrien i, quan un parell de menorquines sobradament capacitades per al càrrec digueren que no, començàrem a nedar. A la desesperada, fitxaren a València Esperança Camps, que se'n va anar armant un sideral considerable —ara és de riure devora el xou Huertas— perquè ella no estava disposada a jugar amb les cartes marcades, i ara tenim una consellera de Cultura, Ruth Mateu, que brilla per la seva absència i ningú gosa badar boca. Aquest és el drama.
Però la setmana passada, la gent de cultura en tengueren la mesura plena d'haver de sofrir els que teòricament i molt majoritària consideren «seus». Dijous em convidaren a assistir al primer de quatre actes sobre polítiques culturals que se celebraran a la llibreria Drac Màgic a Palma. En sortir, el poeta Àngel Terrón comentava que els organitzadors havien decidit no endarrerir l'acte un quart i hi havia motius de força major per retardar-lo. Mentre es debatia sobre el tema en aquell soterrani envoltat de llibres, al Casal Solleric, més gent de cultura, farta de la nefasta gestió cultural de l'Ajuntament de Palma d'ençà de principi de legislatura —en aquella àrea, també s'hi ha rellevat un regidor, el bonhomiós Miquel Perelló— esperaven a una inauguració el batle Hila, que almanco va ser l'únic que tractà d'aplacar un poc els ànims dels manifestants, el regidor de Cultura Carrió i la directora general de Cultura Niell. Els reberen amb una xiulada espatarrant i reclamant la dimissió de Niell perquè ja no poden pus amb el tancament de Ses Voltes i el cessament del director del Solleric, i jo encara hi afegiria el tancament del Casal Balaguer i els problemes que hi hagut a la Fundació Pilar i Joan Miró. Bé, idò tota aquesta protesta contra el Tripartit de Cort es feia a la mateixa hora que molta gent desconeguda però molts de noms coneguts del món cultural (hi vaig saludar Cristina Ros, Pilar Arnau, Maria Muntaner, Nadal Suau, Román Piña, Miquel Àngel Llonovoy, Joan Carles Martorell, Pere Vicenç...), representants de tots els partits polítics de centre-esquerra (Carlos Saura de Podemos, quatre membres d'El Pi, algú del PSOE...) i fins i tot una autoritat com el director de l'Institut d'Estudis Baleàrics, Pep Ramon Cerdà, ens reuníem en aquells baixos de la plaça dels Patins perquè la qüestió «palpitant» preocupa de bon de ver i pinta, a hores d'ara, molt, però que molt malament.
