A l’Estat francès, a les eleccions, impera el sistema de doble volta, de manera que a la segona volta de les eleccions presidencials franceses només s’hi presentaran els dos candidats que hagin aconseguit més vots a la primera i tothom tendrà dret a triar el seu candidat preferit entre dos, que d’aquesta manera quasi és impossible que no resulti elegit per majoria absoluta.
Tot pronostica que aquest duel per la presidència gal·la es dirimirà entre el candidat més votat de la mitja dotzena que optaven a les primàries dels conservadors francesos i la candidata del Front Nacional d’extrema dreta Marine Le Pen. Els resultats de les primàries dels Republicans donaren la victòria al dretó François Fillon sobre el més centrista Alain Juppé, i sentenciaren segurament de manera definitiva la carrera política de Nicolas Sarkozy, que queia d’entrada. Le Pen s’afanyà a remarcar la seva satisfacció d’haver d’enfrontar-se a Fillon i no a Juppé o a Sarkozy, però la veritat és que Fillon (contrari a les relacions homosexuals, partidari de les retallades draconianes i de la reducció dràstica del nombre de funcionaris) és un caramel enverinat per a la candidata populista de la ultradreta.
El president socialista François Hollande va renunciar la setmana passada, per primera vegada en un president de la V República, a la reelecció, perquè els sondatges l’humilien al tercer lloc i continua el descrèdit d’una socialdemocràcia que s’haurà de reinventar a tota l’Europa occidental —pensem que també afecta a l’SPD germànic, els laboristes britànnics, el PSOE espanyol, els socialdemòcrates austríacs... Així les coses, el més plausible sigui que el lideratge del Partit Socialista francès recaigui en el primer ministre. Màxim rival d’Hollande dins el PS, paradoxalment, Valls s’haurà d’aferrar al clau roent de defensar l’impopular mandat d’Hollande per acabar cremant-se a la pira —no té gaires opcions de tombar Fillon ni Le Pen a la primera volta. Valls, val a dir-ho, nat a Barcelona, és d’ascendència catalana i nacionalitzat francès.
Curiosament, diuen que Valls representa la dreta de l’esquerra, i això obligaria els nostres veïnats a elegir entre la dreta de l’esquerra (Valls), la dreta extrema (Fillon) i l’extrema dreta (Le Pen) perquè segurament les ones del neoconservadorisme de Donald Trump han començat a arribar a la vorera del vell continent.
Després també hi ha en lliça l’«spin off» de Jean-Luc Mélenchon, que havia format part del PS del 1977 fins al Congrés de Reims de l’any 2008, quan l’abandonà per fundar el nou Partit d’Esquerra, i el candidat del partit que a mi més m’havien fet el pes a les darreres eleccions, el centre de François Bayrou —el batle de Pau, parlant d’occità ell mateix, que és l’únic que defensa a França l’ús de les anomenades llengües regionals o minoritàries. Finalment, existeix un moviment que n’haurem d’estar atents perquè «Le Figaro» li augurava bons resultats en un sondatge, com és el nou partit d’Emmanuel Macron, que arribà a l’Elisi com a ministre d’economia de la mà d’Hollande, dimití i llançà un nou partit de caràcter centrista, «En Marxa!», que haurem de situar amb aquests nous moviments que sorgeixen per Europa i que tants bons resultats estan obtenint darrerament.
