Com tots sabeu aquest dimecres dia 1 de març es celebra la diada de les illes Balears, una diada que ha arrelat més pel seu caire festiu que pel significat que ha aconseguit adquirir amb aquestes dècades d’autogovern.
Molts són els illencs que més que gaudir de les activitats programades a les nostres illes aprofiten aquestes mini vacances escolars encobertes per viatjar abans de l’esclat social i econòmic que significa l’inici de la temporada turística que no permet gaires sortides o descans.
Per tant aquest sentiment de pertinença a un país, a una terra o una comunitat, li podeu dir com millor vos pareixi, està ben clar que ni ha arrelat, ni ha evolucionat, ni està en l’agenda propera de la societat balear. Tal volta, ens sentim més menorquins, eivissencs, formenterers o mallorquins, tal volta, primer, les institucions pròpies, haurien de promocionar les diades insulars per estalonar aquest petit principi de pertinença i identitat, per després passar a promocionar la diada de les Illes Balears. Però, ara per ara, la diada és un dia festiu convertit en pont, que, pels que poden, aprofiten per visitar el continent.
Però m’agradaria destacar un acte, tot i que no és institucional, si que ha significat una reivindicació del que ens uneix, del que pot crear en un futur identitat pròpia, em refereix a la taula redona que és va fer al Parlament de les Illes Balears, organitzada pel grup parlamentari del Pi, Proposta per les Illes, sobre els 50 anys del llibre de Josep Melià Pericàs Els mallorquins.
Isabel Peñarrubia, historiadora, Miquel Alenyà, economista i Miquel Serra, periodista, moderats per Jaume Font, varen parlar de la importància del llibre i de la seva vigència davant de més de cent persones. Els mallorquins, que després de la censura es va titular, La nació dels mallorquins, és una compilació de l’evolució històrica de la nostra illa, des dels seus orígens a l’època contemporània. Cada un dels ponents va destacar una faceta del llibre i del seu autor, del moment i el context històric i social que es va publicar la primera edició d’aquest llibre, de la seva transcendència i de la seva possible vigència en una societat actual que ha mudat molt de la de fa 50 anys i també, de la de 1990, quan Josep Melià escriu un magnífic pròleg per la reedició del llibre. Després el nombrós públic va poder fer les seves aportacions i preguntes per enriquir el debat.
Però, per què dir que la taula rodona té relació amb la diada?, per què el que uneix les nostres illes, el que hem de reivindicar per damunt de tot, és el que ja explicava Melià fa 50 anys, la cultura comú ens uneix i ens identifica. La història de les illes no és exactament igual, però esta profundament lligada i connectada, el nostre naixement com a poble és comú, amb la incorporació de les illes a la corona catalano-aragonesa, la geografia illenca ens separa però alhora ens fa tenir unes problemàtiques comunes, i sobretot, cal recordar i reivindicar els personatges claus , homes de país com Josep Melià Pericàs, ens donen una visió completa del que érem, som i podem ser, cal conèixer el seu llegat i el seu mestratge.
