És una cosa que ha ocorregut sempre, però d’un temps a aquesta part, s’idioma se veu desbordat per un vertader allau d’eufemismes, manlleus, neologismes, desplaçaments semàntics, inèdita aplicació de vells conceptes, expressions forçades i/o pervertides que troben sa seva presumpta justificació o bé en sa pura hipocresia o bé en nom d’un càndid ‘bonisme’ (vet ací un d’aquests conceptes de nova factura) que cerca ser ‘políticament correcte’ defugint de lo que abans se tenia com a coralment normal i que dins es nou paradigma ha esdevingut en tabú. Es magnífic diccionari Alcover és ben vigent (en quant lo antic), però està demostrat que s’ha d’actualisar i posar al dia. Amb criteri, això si, i purgant sa llengo de pardalades innecessàries.
Esper me sàpiguen excusar si incorresc en qualque terme ‘políticament incorrecte’. Fa temps que ja no hi ha ‘cegos’ sinó invidents; es ‘coix’ (o assimilat) va passar a ser minusvàlid, i com que aquí qualcú se va sentir ofès, es concepte va haver de evolucionar encara dues passes més, passant per discapacitat fins arribar a ‘disfuncional’, i encara no se descarta que se trobi una nova fórmula. Es comunisme va col·lapsar, i ara es mateixos comunistes, cara a sa galeria, se fan dir La Nova Esquerra (‘¡Lifting!’). No hi ha per tant, perquè ningú és perfecte i tots som (metafòricament) coixos de qualque cama i cegos per lo que fa a qualque assumpte (com no sebre veure que es comunisme segueix vigent i ben vigent). Es negres ja no existeixen, són ‘persones de color’ o ‘sub-saharians’, es ‘moros’, musulmans, i així amb un llarguíssim etcètera. Tot això està molt bé si no fos perquè per molts dets exquisits esquerrans que promouen es paradigma des llenguatge immaculat i que no pensen com ells són i seguiran essent una maleïts ‘fatxes’, sa part més pudent i reaccionaria de ‘sa casta’.
Gairebé cap àmbit de sa vida escapa a aquest fenomen de permeabilitat a dois variats, però lo que m’ha incitat a escriure sobre es tema ha estat es vigent discurs polític: fa mesos que estam capficats dins aquesta dialèctica (¡i lo que queda!). Sa política és una de ses fonts a on pouar per trobar-se amb tot tipo de novetats, però n’hi ha moltes més. Un clàssic ben fruitós i inesgotable és es món de ses noves tecnologies, però també s’economia, sa sociologia, s’hosteleria, sa moda, es deport i un llarg etcètera.
Es florit discurs polític ric en desbarats prové sobretot de ses élites d’esquerres. Aquesta darrera i ben embullada etapa política que mos ha dispensat exemples que després comentarem, va comptar amb un precursor que no va reparar a s’hora de posar límits ats abusos des llenguatge i a ses il·limitades possibilitats de s’imaginació: En Zapatero, ZP (referent d’en Pedro Sánchez), qui entrada sa crisis que se negava a reconèixer, en lloc d’assumir sa situació ja mos va parlar de lleus símptomes de ‘recessió conjuntural’, lo qual ja representa una evasiva formula eufemística. Però és que gairebé coincidint amb aquest tebi reconeixement, s’inventà s’hermós concepte d’uns ‘brots verds’ que només veia ell, expressió primerenca per complementar tot una bateria per tal de desviar s’atenció d’aquella gravíssima situació, i que tenia com a objecte vendre es futur immediat com s’adveniment d’una imaginada utopia universal, començant per s’innocent ideació d’una ‘Aliança de Civilisacions’ o d’un proverbial ‘mestissatge’ mentres sa seva ministra dispensava ‘solucions habitacionals’ (indignes espais d’un parell de metres quadrats) a on poguessin viure ‘progenitors i progenitòres’ (concepte per referir-se a ses ja caduques categories de pare i mare) o parelles de fet, que poguent esser des mateix sexe i estant ja reconegudes per llei, havien aconseguit manllevar s’original significat sacramental a L’Església. Molts ja advertirem que aquest precedent inèdit però conseqüent amb un ateisme bel·licós podria dur a sa paradoxa que ja s’està donant: batiaments i comunions absolutament laiques i per tant, de complicada comprensió.
I tot això mentres es propi ZP, que dispensava ‘papers per a tots’ en nom d’una càndida motivació de solidaritat sense preveure conseqüències, atorgava favors a altres genis des llenguatge, es nacionalistes catalans, que justificaven es principi de ses seves gestions sobiranistes justificant-se en un concepte que és per brodar i emmarcar: deien sentir-se víctimes de sa ‘Desafecció d’Espanya cap a Catalunya’. Pobrets. Tal vegada per aquest motiu en Pujol duia sa seva fortuna a Andorra i a Panamà, a on li devien dispensar moltes més mostres de carinyo.
Aquí, s’absolutisme que condemna a s’ostracisme tant a una de ses dues llengües cooficials com a ses modalitats pròpies mitjançant una virtual i sibil·lina censura, se justifica revestint-se amb es bell concepte d’una necessària ‘discriminació positiva’ cap es català fabrià (i punt, qüestió resolta).
No me puc estendre molt més. Aquestes darreres i consecutives campanyes polítiques m’han sorprès per un lèxic inèdit i vertaderament imaginatiu. Es catalans han batiat a lo seu com ‘El Procés’, que sona molt pacífic i assenyat. Com a sinònim de ‘condicions’ ha triomfat es concepte de ses famoses ‘línies vermelles’. He hagut de cavil·lar bastant per comprendre això de sa transversalitat des populisme neocomunista de ‘Podemos’, de sa seva teòrica estructura ‘assembleària’ (que a sa pràctica és ben jeràrquica i ben afectada de nepotisme), de ses suposades maldats inherents des sistema ‘bipartidista’, de ses bondats de ses ‘Confluències’, des seu conceptes classistes, de com aquest il·luminat de n’Iglesias recuperava s’anacrònica categoria social de ‘Lumpen Proletariat’ així com sa de ‘feixistes’. M’ha sorprès es manlleu ‘Sorpasso’, tan ventilat pes tots es medis com si fos lo més natural del món.
I me deix moltes coses, però entre d’elles he d’esmentar al manco una, per deixar constància que aquesta tendència a camuflar i complicar ses coses no és exclusiva de s’esquerra: a sa dreta també hem vist qualque exemple. Com aquella ben sospitosa partida contable de dubtosa legitimitat que sa ministra de torn va voler justificar com un ‘pagament en diferit’...
Deix de banda lo que és evident, perquè aquest article que vostè pot compartir ‘On line’ per ‘Mail’ o ‘Wassap’ (tot i que sia gràcies as ‘Wi-Fi’), podria, amb sort, convertir-se en ‘Trendig Topic’, qui sap...? Com diu s’ ‘Spot’, ‘impossible is nothing’. No hem de ser pessimistes, que ja va dir aquell: ‘¡Think different!’. Si triomfa, ho guardaré dins es ‘Pen-Drive’ perquè no se mal faci.
M’he estès massa en sa cosa política, però ja sabem que entre ses coses importants no figura ni aquesta temàtica ni s’economia. Lo que vertaderament desitjam és que es nostro ‘Crack’ en Nadalet se recuperi per avançar dins es ‘Top Ten’ guanyant un parell de ‘Masters’ i tornant a coronar-se com a ‘Number One’. I que el Mallorqueta, enguany salvat in extremis, triomfi (tant s’és si amb ‘Fair Play’ o per lo criminal) conduit per un bon ‘mànager’ que el puga dur as ‘Playoffs’ per pujar de categoria i així poder somniar amb sa ‘Champions Leage’.
En tot cas, com que som optimista i no m’afecta massa ni es ‘Bullying’ ni es ‘Mobbing’ ni s’ ‘Estrés’ as quals som sotmès a sa feina (es meus’ Xakras’ i es meu ‘Karma’ estan en còsmic equilibri), no pens esperar tant per brufar-ho, i ara mateix ho aniré a celebrar-ho a un ‘Lounge Food’ molt ‘Cool’ (‘Fashion’, ‘On’, ‘Trend’, ‘Top’, ‘Chic’) des d’on se pot apreciar s’ ‘Skay Line’ de Palma, freqüentant per sa millor ‘Beautiful People’, un local amb bons ‘barmans’ i millors ‘xefs’ des qual un ‘Public Relations’ de cert ‘Tour Operator’ me va donar un ‘Flyer’ que, essent excel·lent exemple de ‘marketing’, anuncia com especialitat per avui vespre...
un mengívol ou estrellat de colibrí ‘deconstruït’ i ‘esferificat’ amb una guarnició de bunyolets farcits d’aire pirenaic glacejats as vapor d’herbes silvestres amb es contundent complement de s’exquisida reducció d’essència d’un bocinet de moniato banyada en nitrogen líquid i regalimada per un raig d’escuma de mediterrànies algues ‘liofilisades’. Sa suculenta recepta és de Ferran Adrià, tota una garantia per un festival de supremes eclosions as paladar i demés glàndules sensorials. Un orgasme gastronòmic garantit... I tot un discurs gastronòmic que me recorda molt as des populisme triomfant.
Es (vulgar) pamboli és mort, com es vulgar i col·loquial registre mallorquí: pur folklore superat dins aquest nou paradigma. ¡Viscan es nous ídols!. És es cas des dos regidors de ‘Podem’ que veig que han arribat amb es seu ben merescut cotxo oficial, prenguent seient allà enmig per lluir ‘palmito’ amb ses seves camisetes morades de Carrefour sobreposades per damunt sa seva roba d’Armani i fent sebre, a títol d’orgullosos comissaris des poble, que ells no són manco que sa resta de ‘Sa Casta’, només d’una elit diferent i disposta a assaltar es Cel per ses armes si un cas fes falta.
Jo d’això pas. Duc damunt un ‘Alka Seltzer’ per si, per ventura, tanta caloria me fes mal.
