En llegir aquestes línies, haurà començat un nou any hidrometeorològic i per als docents que contem els cursos com a anys, ja farà un dia que ens hem incorporat a files. La majoria de persones, sobre tot els qui són pares, obriran un pam de boca o somriuran irònicament, dient que ja era hora! Troben que som un col·lectiu de treballadors que tenim moltes vacances.
Disculpeu la manca d’objectivitat perquè no és la meva intenció agreujar-vos fent la comparació entre ser mestre o professor i exercir de pare o mare quan parlem de vocació. Malauradament, en els dos casos no sempre es així i tampoc fem de l’empatia una virtut. Encara que els docents no piquem pedra, puc assegurar-vos que aquesta professió no és fàcil. Si no fos perquè ens agrada i per les merescudes vacances desprès de nou mesos (un mal embaràs) de lluita per motivar i ensenyar -a alguns-, pel sou podeu estar segurs que no ho fem. També som capdavanters amb baixes per depressió, però aquest tema no interessa. I ja que hi som, seré políticament incorrecte; estem cansats de lleis incoherents, pactes sense unió, sindicats exhaustes, paperassa per cobrar sexennis, pagues que ens deuen i escabetxada de professors de religió – per anomenar qualque matèria-. No vull entrar amb les llengües però les parts i quarts mai m’han agradat i molt menys les mitges hores. I, què trobeu de les antigues revàlides? Perdó, vull dir les noves proves de final d’etapa.
Tal vegada, s’hauria de començar equiparant les desigualtats entre l’escola pública i la privada concertada en alguns aspectes com la mateixa quantitat d’hores setmanals d’interins i professionals de la concertada, reducció horària dels majors de 55 anys,...
La pregunta que està enlaire és què ens depara el curs 2016-17 i la resposta serà l’esforç i la dedicació que nosaltres, aquests mateixos que tenim tantes vacances, siguem capaços d’oferir als nostres alumnes de manera innovadora, preparats amb il·lusió i esperança, molta esperança.
