Els humans són un producte com un altre. Un producte que té preu, data de caducitat, vida útil, obsolescència. Un producte que no val el mateix si es compra a França, Estats Units o Índia, tal com passa amb els electrodomèstics, les sabates, el menjar o altres béns de consum.
L’evidència de la meva asseveració ve determinada per l’atenció mediàtica que han tengut tres esdeveniments ocorreguts durant les darreres setmanes: l’accident aeri, que va suposar 144 morts, la matança a la Universitat de Kènia, que se’n dugué 147 morts, i l’enfonsament d’una embarcació a prop de la costa italiana, que acabà amb la vida de 400 persones.
En el primer cas, el de l’avió accidentat, els mitjans de comunicació anaren plens durant més d’una setmana. Informatius, debats, reportatges, entrevistes, rodes de premsa varen copar tot tipus de programes durant tota la franja horària d’emissió. Perfecte, els morts eren persones civilitzades, eren europeus de bé, productes humans en una zona del planeta on la vida és preuada.
El cas de la Universitat de Kènia va ser notícia dos dies. Normalitat. Eren negres africans. Si bé eren estudiants, característica que les apropava a la occidentalització, no deixaven de ser estudiants d’un país del tercer món.
Els morts de l’embarcació varen ser notícia un dia, i algun més entre aquells que criticam que pràcticament no hagin estat notícia. Absoluta normalitat. Eren negres i dolents, d’aquests que viatgen a Europa sense passar per duanes per beneficiar-se dels nostres drets socials. Gent que no es conforma amb el que ha tocat viure i ens volen robar. Bé estan al fons de la mar Mediterrània, el Mare Nostrum (però només Nostrum), mar on d’aquí poc milions de persones es banyaran plàcidament i oblidaran que en el fons marí hi ha esperances, il·lusions i famílies trencades.
Escric aquestes línies amb repugnància per la ironia que estic utilitzant, però conscient que aquesta ironia no és tal en el cap de massa persones, inclòs algun partit polític.
Som el primer món, però pel que fa a la solidaritat, l’atenció als més necessitats, l’ajuda als que viuen pitjor, la comprensió del fenomen migratori, sembla que som el cinquè, sisè o darrer món.
Si posam com a exemple la fugida de gent de la costa sud mediterrània cap a Europa, podem veure que els governs han passat de tenir una política d’acollida a l’immigrant, uns programes per salvar vides (Programa Mare Nostrum), a substituir-lo per la defensa de la costa europea, per les deportacions en calent, per la policia pegant als immigrants perquè no creuin la tanca o disparant als que hi arriben per mar (Programa Tritón).
La insensibilitat amb que fem front vertaderes desgràcies humanes, tot depenent del lloc del món on es produeixin, és el que ens fa dubtar del gènere humà.
I venga fronteres territorials per damunt les persones!! Com a mínim que no ens enganyin, que no diguin que el món és de les persones, que tots som germans i ciutadans del mateix món. I si ho diuen, que després les paraules es vegin reflectides en la pràctica. Potser aquest serà el moment en que deixem de ser un producte més.
