Sigau, puix, sempre unides, de cent pobles enveja;
cascun segle que passe, més ditxoses vos veja,
i creixcau en fortuna i en glòria sense fi;
les mans fraternes juntes, com convé a les bessones,
i sentades a l’ombra que tu a les dos els dones,
gloriós tronc llemosí!
«València i Barcelona», Teodor Llorente
Quan Jaume I ocupà València conformà d’allò un regne nou per tal que no se’l fessin seu els aragonesos i tampoc recelassin que se l’havien apoderat els catalans. Però amb el desmembrament del casal de Barcelona, la consciència d’unitat lingüística i nacional es va anar perdent maldament quan dos papes valencians arribaren al pontifici romà, els Borja Calixt III i Alexandre VI, es clamàs allò de «O Dio, la chiesa romana in mani dei catalani!», però sempre és a fora que ens veuen igual —si no mirau quina ha estat la irada reacció espanyolista primer a Palma i després, sobretot, a València aquesta darrera setmana. A dins, ens veim diametralment diferents! La gran novel·la de la literatura catalana, el «Tirant lo Blanc», del temps d’Alexandre VI si fa no fa, figura haver estat traduïda del portuguès a «valenciana» llengua. I aquesta denominació lingüística (juntament amb alacantí, tortosí, mallorquí, menorquí...), però aquesta particularment, comença a imposar-se fins adquirir estatus legal a la dècada dels vuitanta del segle passat. Vos ho explic més avall.
La literatura catalana dels segles XVI al XVIII és tan pobre que no tenim enlloc cap nom que es pugui comparar ni de prop a un Llull, un March o un Martorell. Al XIX el territori peninsular s’esquartera encara més amb la divisió provincial de Javier de Burgos, i els grans noms de la literatura catalana del XIX (Verdaguer, Oller i Guimerà) provenen de Catalunya, mentre València comença a oferir un llarg sortilegi de glòries a la literatura d’Espanya: Blasco Ibáñez, Azorín, Gabriel Miró, Carlos Arniches, Miguel Hernández...
Tot això ho estronca devers els seixanta un dels grans pensadors europeus de la segona meitat del segle XX: Joan Fuster. Però Fuster té un gran problema: crec que era Pujol que deia que per cada valencià catalanista que va proporcionar generà anticossos d’anticatalanisme en altres cinc. Era un terra en què plovia damunt banyat. En el vuit-cents s’hi havien incorporat els territoris castellans de Riquena i Villena, l’havien repoblat en part amb aragonesos i moltes veus —el pare Fullana— negaven la vinculació del català i el valencià i s’aferraven a l’emblanquinat del llemosinisme.
La batalla de València ja estava en marxa entre final del franquisme i la Transició. L’Estat no callava del terrorisme d’extrema dreta que hi va haver a Espanya en temps de la Transició però sí del d’extrema dreta anticatalanista que va perdurar molts d’anys a València. A Fuster i Sanchis Guarner, que residí molts de temps per les Balears bo i ajudant Borja Moll en la confecció del Diccionari Català-Valencià-Balear, els enviaren sengles bombes a ca seva. Més bales, amenaces de mort, batusses, explosius.... I saragata com la d'enguany cada 9 d’octubre i 25 d’abril.
AP i l’UCD arribada la Transició en feren una batalla amb mitjans que hi daren suport com ara el diari «Las Provincias» de Maria Consuelo Reyna. L’esquerra estava per l’autonomia, la quatribarrada i el català; la dreta estava —pel mateix que sembla que està la dreta espanyola del PP i C’s ara— per destruir el país, sigui el valencià o l’espanyol! I el resultat fou la bandera amb franja blava, el nom de valencià i de Comunitat Valenciana i l’autonomia que hom reclamava. Encara havia de sorgir un partit, extint afortunadament, que duia per nom Unió Valenciana i que trauria rèdit del seu anticatalanisme furibund als anys vuitanta.
Ha passat molt de temps i la batalla de València sortosament s’ha acabat. Els empresaris valencians i intel·lectuals de talla com Josep Vicent Boira són conscients que València és la principal afectada de l’esberlament dels ponts amb Catalunya. Massa car ho han pagat ja per no apostar pel corredor mediterrani. Però com deia l’ucedista Abril Martorell «el problema catalán no nos puede llegar hasta Alicante», i aquest 9 d’octubre l’anticatalanisme tornava a anar fora corda per la capital del Túria.
Políticament, la jugada dels empresaris i intel·lectuals tanca un triangle amb una nova formació, Demòcrates Valencians, conscients del difícil moment que s’està vivint i que pugna per trobar un espai polític als antípodes del fusterianisme i a mig camí entre les esquerres i el PPC’s a l’estil del PNB, CC o El Pi.
