Hi havia a l’Ara Balears de fa un parell de dissabtes una enquesta del CIS sobre el sentiment d’espanyolitat a les diferents comunitats autònomes. El dibuix que perfila —o el perfil que desdibuixa— no m’estranya gens. Resulta que, deixant de banda el cas de les terres de parla catalana, que comentaré més avall, els territoris que tenen una llengua i una cultura diferent de la castellana, ço és Galícia, Navarra i el País Basc, són els tres que es consideren menys espanyols de tots. A Galícia només s’hi sent el 5,4%, a Navarra el 6,2% i al País Basc el 7,3% —tot i que les dades basca i gallega daten del 2012. Segurament, el fet que sigui superior a Galícia que a Navarra i a Navarra que al País Basc es deu al fet que a Galícia és de totes tres on és més innocu no sentir-se espanyol, i a Navarra és més inofensiu no sentir-s’hi que no pas al País Basc.
En un segon estadi, amb un sentiment de major pertinença estatal d’entre el 12 i el 20%, hi ha les regions que no són exactament castellanes pel motiu que sigui. Entre aquestes hi ha Astúries, Aragó, Andalusia, Múrcia i Canàries. Les dues primeres tenen una llengua pròpia (el bable i la fabla respectivament) a part d’una història, en el cas aragonès, prou diferent de la castellana, que l’empelta amb la nostra; Andalusia és l’única que accedí a ser una nacionalitat històrica tot i no haver aprovat cap Estatut d’autonomia durant la Segona República, i Canàries és molt enfora. Parafrasejant La nació dels mallorquins de Josep Melià Pericàs podria dir que es veu que els canaris són un altre país baldament els facin creure el contrari.
En tercer grau, entre el 20 i el 28%, Castella-la Manxa, Cantàbria i La Rioja. VOX ja sabia per què volia fusionar les dues darreres comunitats amb Castella i Lleó, a veure si aquesta darrera els aferrava el seu sentiment d’espanyolitat per tal com, evidentment, juntament amb Madrid, són els dos llocs on els individus se senten més espanyols que de la regió: 37,8% a Castella la Vella i 36,3% a la capital d’Espanya. Tenir autonomies així sí que fa goig!
D’això se’n desprèn que Espanya és una idea de matriu castellana que centrifuga del centre cap als afores i que les seves ones d’expansió s’afebleixen a mesura que s’expandeixen des de Madrid. També que seria interessant veure’n una distribució provincial, illenca, comarcal o per vegueries que deixaria dades molt més precises. Quin sentiment de pertinença a Espanya conserven els lleonesos? Quina de les illes canàries està més engatjada a l’Estat? I quina de les dues províncies extremenyes? I Albacete, que havia format part de la regió de Múrcia, tindria prou força per canviar-ne el color?
He deixat per al final el tema de les terres de parla catalana perquè la hipotètica independència de Catalunya ja ha fet malla. D’entrada, el Principat situa els seus ciutadans en la cinquena posició a l’hora de sentir-se més espanyols, un 11%, només explicable perquè la situació ha esperonat un orgullo español que, en una altra conjuntura, no haurien assolit depassar ni gallecs ni navarresos.
I l’eventual secessió també ha afectat les Illes i el País Valencià, on l’espanyolisme ha tancat prietas filas. Aquí se senten més espanyols que a Múrcia, Extremadura o les Canàries, i al País Valencià es declaren sobretot espanyols un desorbitant 30,5% dels valencians. Però la interpretació que en faig és que el terratrèmol de Catalunya ha sacsejat tant aquests tres territoris que és impossible fer-ne una lectura acurada —és, perquè ens entenguem, com si a catalans, illencs i valencians ens haguessin fet l’enquesta, però gats de vi com una sopa! A part d’una immigració acusadíssima que convindria no deixar tampoc de banda. El que sí que és definitiu és aquesta idea que Espanya continua essent una ona expansiva que irradia i s’esvaeix del centre cap a la perifèria.
