Tot i no ser jo molt del personatge en qüestió, no ser gaire partidari de les actuacions que han guiat els darrers anys el president d’Espanya, de la seva política comunicativa, dels seus gestos i accions, tenc que reconèixer que el que ha fet, la seva decisió de deixar la política i tal com ho ha dut a terme és digne d’elogi.
Rajoy ha fet de la dita mallorquina “ Deixar pixar el mul” la seva màxima divisa. Un polític no està per veure-les venir, està per crear il·lusió , per donar una visió de futur del que vol que sigui el seu poble, la seva comunitat, o en aquest cas, el seu estat. No ha estat el que ens ha ofert Mariano Rajoy, tal volta, diran que no tenia altre remei, que no podia actuar abans, però personalment crec que la seva actuació d’esperar i deixar caure la fruita madura ha estat una de les pitjors que hem viscut en l’etapa democràtica, no ens ha ofert alternativa, futur, sols més del mateix, ancorats en el passat, en el model d’estat que va sorgir després del franquisme, i això, ens agradi o no, ja no s’aguanta de cap de les maneres.
Ara, a l’expresident espanyol, li tocava donar una passa enrere, li tocava deixar pas i en un país on dimitir no està al dia en el llenguatge polític molts pensàvem, que el senyor president s’enrocaria en la seva còmoda cadira del parlament i intentaria dirigir i digitalitzar el nou hereu del partit dretà i conservador. Però no, la seva decisió de deixar la política ha estat total i exemplar, almanco per ara, almanco pel que coneixem, ha deixat via lliura, que parli el partit, que parlin els afiliats, tal volta, aquí si que ha funcionat el deixar fer, esperar que les coses flueixin per si soles.
Mariano Rajoy desapareix de l’escenari polític, retorna al seu treball, el que hauria de ser norma, quelcom comú dins el món polític espanyol, és extraordinari, deixar la mamella costa, així veim com tots els expresidents de l’Estat han seguit cobrant de les arques públiques.
Però, podem parlar de les noves cares, hi tal volta aquí esta el que de la qüestió, noves. Són o no són noves?, ha de renunciar algú a les seves legitimes ambicions per haver treballat ja al govern?, funcionen els partits tradicionals?, i un llarg etcètera de qüestions que es posen damunt la taula en aquets moments de canvi i ruptura, o de continuïtat segons és miri.
El PP té l’oportunitat de renovar-se, té l’oportunitat de modernitzar-se, té la necessitat de tancar una etapa obscura i que encara li donarà titulars de jutjats i condemnes, cal que passi pàgina o no remuntarà. Rajoy ha donat la primera passa, ha fet, aquest cop si, el que havia de fer, anar-se, ara cal demostrar, que el que arribi, sigui el que sigui, romp amb el passat negre i obrí les portes i les finestres per ventilar, en profunditat, el partit.
