Llegia l’altre dia a «Última Hora» que dins aquest proper curs l’Ateneu Pere Mascaró i la Fundació Emili Darder organitzaran un simposi sota el títol «Un esborrany de país. Construcció nacional a les Illes Balears al segle XXI». L’efemèride que serveix com a excusa és la commemoració del cinquantè aniversari de la publicació d’un llibre clau com «Els mallorquins» (1967) de l’artanenc Josep Melià Pericàs, pare de l’actual diputat d’El Pi Josep Melià Ques. Melià Pericàs és un dels referents d’allò que hem convengut a anomenar el «mallorquinisme polític».
L’Espanya del segle XIX, com sí que feren altres països, no va fer bé la seva feina d’articular el nacionalisme espanyol vés a saber si per la debilitat de les comunicacions o per què. Se sol considerar que els nacionalismes perifèrics es gesten a principi del vuit-cents amb el romanticisme però s’enforteixen molt avançat el segle, sobretot arran de la pèrdua de Cuba i Filipines el 1898. Efectivament, l’Espanya radial castellanoespanyola quedà noquejada arran de l’amputació de les colònies d’ultramar, i el pes de la «Generació del 98» se centrifuga a les «perifèries» de Galícia, el País Basc i València d’on provenien les veus d’un Valle-Inclán, Baroja, Unamuno, Maeztu, Azorín, Blasco Ibáñez, etc. Paral·lelament, eclosiona el catalanisme, el basquisme (la fundació del PNB data del 1895), el galleguisme, l’aragonesisme, el valencianisme, l’andalusisme i àdhuc el mallorquinisme.
«El mallorquinisme polític», tal qual, és el títol d’un llibre de Gregori Mir —un altre dels factòtums del moviment. L’any 1975 Mir publicà encara a l’exili sota el pseudònim d’Anselm Llull (de Turmeda i el Beat Ramon) els dos patracols que conformen l’obra, estampada a les Edicions Catalanes de París. Són un aplec de textos que arranquen de la Renaixença i es detenen imperiosament en Miquel dels Sants Oliver. Oliver dirigia a Mallorca el diari més progressista de l’època, «La Almudaina», i l’orientà en un sentit regionalista. Políticament, Antoni Marimon ha parlat de les formacions polítiques d’aquí que durant el primer terç del segle XX sostingueren el sentit de país, caracteritzades per llur efervescència si les comparam a les vides longeves del PSM i UM —espais avui assumits, en bona mesura, respectivament per MÉS i El Pi. Però Mallorca, en aquell temps, com ara, majoritàriament també i sobretot «ofrenava glòries a Espanya» com, per exemple, l’únic president que hem llegat en la història al govern de Madrid: Antoni Maura. Maura mudà del partit liberal al conservador, com a ministre intentà donar una autonomia a Cuba que frenaren els patriotes espanyols —i així acabà la cosa; vos sona, no?— i quan hagué de definir els mallorquins ho il·lustrà explícitament amb allò tan sentit de «noltros som noltros».
En el segon terç del segle, la dictadura franquista prohibí qualsevol manifestació en la nostra llengua si bé, amb el tomb de la Segona Guerra Mundial, començà a afluixar les tornes. La poesia folklòrica va ser el primer gènere a reaparèixer, la seguirien la novel·la i el teatre però l’assaig i el pensament encara es torbarien a ser recuperats. I quan ho feren, òbviament, la reflexió del país esdevengué el monotema. En aquest context, un home més o manco vinculat a l’estructura franquista com Vicens Vives publicà «Notícia de Catalunya» (1955) perquè li vetaren el títol primigeni de «Nosaltres, els catalans» —argüien que es feia impossible presentar els catalans com si fossin una col·lectivitat. Vicens animà valencians i mallorquins a explorar-se ells mateixos i Joan Fuster, un home diametralment distint, capgirà per complet el sentit del valencianisme polític i assumí el títol vicensià amb «Nosaltres, els valencians» (1962). A Mallorca, qualcú havia de fer el mateix i Melià recull el guant amb la publicació de «[La nació d]els mallorquins». Melià l’articula en tres parts («Els fets», «Els elements» i «Els problemes») en homenatge a Fuster que, al seu torn, havia dividit el seu assaig en «Els fets», «Les indecisions» i «Els problemes». I Fuster prologa extensament l’estudi de Melià. El triangle el quadra Pere Verdaguer amb aportacions com ara «Defensa del Rosselló català» (1974) que sintetitza els esforços per part dels nord-catalans que han maldat per no deixar-se francesitzar per l’Estat veí.
He enviat a les fundacions Pere Mascaró i Emili Darder la proposta d’intervenir amb una comunicació en aquestes interessants jornades en què hom debatrà sobre el mallorquinisme polític i la construcció nacional de les Illes al llarg del segle XXI. Heus aquí un tast de la mena d’intervenció que hi oferiria.
