Ens queixam de la manca de rigor dels nostres polítics, però basta fer una mirada per veure que la manca de rigor no és exclusiva de la classe política. Basta encendre la televisió, llegir un diari o aventurar-se per les xarxes socials per veure que, potser com sempre, hi ha opinadors que no han meditat les seves opinions i que no s’han preparat els debats, comentaris sense fonament, opinions sense raonar, conclusions sense anàlisi prèvia... Aquest és un pecat que probablement hem comès tots els que en algun moment ens trobam en aquest món de la comunicació i les idees.
El darrer cas, per citar algun exemple, és el de l’anunci del Papa Francesc de canonització de Fra Juníper Serra. El que s’ha pogut llegir és, si més no, per preparar una tesi sobre sociologia o antropologia social.
Els anti església, sense perdre ni un minut en saber qui era i què va fer el franciscà mallorquí, ja criticaren que facin Sant una persona que va anar a aniquilar, a imposar, a reprimir, a anul·lar els indígenes, sense valorar ni conèixer si les maneres del Pare Serra varen ser diferents, si el seu esperit evangelitzador no es fonamentava en l’anul·lació de l’altre i, sobretot, jutjant el passat amb el prisma del present –potser si analitzam la nostra pròpia vida i veiem amb els ulls actuals el nostre passat, tampoc ens agradaran segons quines coses, però probablement les situem en una època i un context que justificarà algunes de les nostres accions.
Els crítics però que no són anti església, deien que per què no havien fet Sant primer en Ramon Llull, que tenia més mèrits, més bondats, més motius. Veurem si quan facin Sant en Llull també recordarem algunes de les seves maldats per justificar el no a la seva santedat.
Els que deien que tot això és un negoci, que ara els nostres polítics només pensarien en les fotos i això ens costaria molts de viatges que pagaria el poble.
Els que deien que els hotelers es forrarien amb els americans que vendrien a Mallorca a partir d’ara, com si el turisme americà fos una mina..., o com si guanyar doblers fos un pecat...
Vaja, tants de caps tants de barrets.
Jo he de dir que m’alegr, i molt, sempre que a un mallorquí li van bé les coses. Sé que això de sentir-te feliç quan a un paisà li va bé la vida no és un esport molt practicat a Mallorca. Frases, quan algú té èxit, com: “A algú li haurà llepat el cul”, “Tots els beneits tenen sort”, “N’hi ha que tenen una flor en el cul”, “Ja veurààààààààs! Espeeeeeeera, que tal com pugen, cauen”, “Li han donat fet!”, “Ja veurem fins quan aguanta!”. No sé si és l’enveja o la mala llet, però sempre s’intenta no donar valor als mèrits dels altres.
Per tant, me sent feliç i orgullós quan a un mallorquí se li dóna una rellevància internacional, perquè és bo per Mallorca i hauria de ser bo per la nostra autoestima. Tornant al Pare Serra, si no valoram un petrer que, sense recursos ni comptar amb una família rica, es formàs, em comprometés, agafàs els atapins i, recordem-ho fa 300 anys!, partís cap a Amèrica. Si no valoram que l’estat de California va decidir que la figura que l’havia de representar al Capitoli- Washington –recordem que cada Estat té dues figures que el representen—era la del Pare Serra. Si no valoram que dins les contradiccions, els clarobscurs, els errors i els encerts, Fra Juníper Serra és una figura excepcional. Si no valoram totes aquestes qüestions podem arribar a la conclusió que a la nostra terra, ni el Pare Serra ni ningú és mereixedor de res, que tots hem estat, som i serem casta, i que mentre els “altres” si valoren els seus personatges, nosaltres continuam fent petita Mallorca.
