Tradicionalment, a les Balears, durant el franquisme es lliuraven els premis Ciutat de Palma de poesia, narrativa i teatre. Aquest darrer, de teatre, lluïa el nom del dramaturg ciutadà Bartomeu Ferrà i va durar fins al 1974. Eren premis bilingües per a la poesia i el teatre, significativament, però no per a la narrativa que, per ser el gènere majoritari, forçosament s’hi havia de lliurar treballs monolingües en castellà. Amb la Democràcia, es recuperà el català, segurament poc després que desaparegués el Ferrà de Dramatúrgia. Ara fa poc, amb bon criteri, l’Ajuntament de Palma en tornà a posar un amb el nom del binissalemer Llorenç Moyà, que va durar un any, després l’han dedicat a premiar espectacles o no sé què i acabarà en un foc d’encenalls. Si no, ja m’ho direu. Abans d’això, el PP havia reintroduït el bilingüisme als guardons i podeu pujar de peus que si torna a la batlia de la maneta de Ciudadanos tornarem a tenir Ciutats de Palma en castellà —i, per ventura, «hasta» en baléà—, però això ja són figues d’un altre paner...
Centram el nostre focus d’atenció avui en el Consell de Mallorca. En temps de na Maria Antònia Munar es crearen els premis Mallorca, de poesia i narrativa, perquè els «teatrers», que no en tenien cap a Palma, disposaven del 1987 ençà del Teatre Principal de Texts Dramàtics. El premi de Narrativa del Consell es convertí en el més ben dotat de les lletres catalanes fins que Planeta va apujar la quantia del Ramon Llull per tal que aquest tornàs a ser el més ben remunerat.
Però avui no volia parlar només de premis sinó també d’editorials. Més que la quantitat que et paguen, moltes vegades l’autor, amb bon criteri, cerca quin és el recorregut de l’editorial que l’estampa. Quan el PP va introduir el castellà als Ciutat de Palma, can Moll, que el publicava juntament amb la històrica Edicions Proa perquè el llibre també tengués circulació per Catalunya i València, ho varen deixar d’editar i se’n cuidà exclusivament Sloper de Román Piña, que pens que no ofenc ningú si dic que és una editorial bàsicament castellana. Piña també trauria la flamant versió castellana, òbviament. Ara els guardons de Palma tornen a ser a mans de l’esquerra i aquesta va deixar a criteri del Gremi d’Editors qui se’n cuidaria d’editar la poesia i qui, la narrativa; ho feren El Gall i EnSiola respectivament. Però com bé matisava Cristina Ros dissabte a l’«Ara» això es decidia amb posterioritat quan hauria d’aclarir-se abans perquè, com dèiem, l’autor moltes vegades es deixa guiar pel segell editorial que ho imprimeix.
Els Mallorca no han tengut per sistema un editor, i això és quelcom que tard o d’hora s’hauria de solucionar. Igualment, a posteriori, enguany s’ha decidit que els premis de Pere Joan Martorell i Josep Lluís Roig se’ls hagin repartit Ifeelbook —que, pel que sembla, és una altra editorial que treballa bàsicament en espanyol— i l’editorial valenciana Bromera. Posar un segell potent darrere com Bromera —un dels més sòlids en llengua catalana— ha estat una decisió mig encertada. És evident que per a un autor és bo que el publiqui Bromera i que això li donarà difusió a les Illes, València i el Principat, que contribueix a reforçar el prestigi d’aquests premis, però segurament la decisió més adequada hauria consistit a fer una co-edició com la que feien l’extinta Editorial Moll i Proa amb els premis Mallorca. És el mateix que fa, o que feia, un temps Bromera: ells publicaven una edició dels llibres de Ferran Torrent per a València i Proa en feia una altra per a Catalunya i les Balears —jo la valenciana per aquí també l’he fullejada. S’hauria evitat el greuge que s’ha fet a les editorials mallorquines amb una de fora i amb una altra que no destaca precisament pel conreu de la nostra llengua. Se’n recorden del que li va fer Cort ara fa poc a la llibreria Quart Creixent amb la compra de llibres? Bé, idò si no volies brou, tassa i mitja!
