Devers el 2008 s’economia mundial va conèixer sa crisis des lliure-mercat més forta des des famós crack de 1929. I encara no podem dir que haguem sortit del tot. Lo mateix que llavonses, ses conseqüències varen durar al manco una dècada (“sa gran depressió”). Es concepte de “globalisació”, que va començar a ser emprat amb insistència a finals del Sg XX havia començat molt abans (en realitat amb ses xarxes ferroviàries). El 1929 era tota una realitat, i aquell crash a Wall Street (amb profusió de suïcidis) se va estendre com un reguer de pólvora per tota Europa. Per això, tot lo que passi a Amèrica té una especial rellevància.
Veig amb preocupació com s’història se repeteix. Ses pautes són ses mateixes. Aquella gran depressió econòmica fou es preludi des fenomen dets anomenats feixismes. Amb es matisos que els diferenciaven triomfaren a Itàlia, a Espanya i a Alemanya, i un denominador comú fou es de canalisar sa desmolarisació cap a una exaltació patriòtica, profundament nacionalista a través d’un discurs populista que projectava es mals del món a un tercer. En aquell moment, s’enemic comú era un possible triomf des comunisme soviètic. Hitler va anar més enllà, ficant en es sac as jueus, cosa que no varen fer ni Franco ni Mussolini, que també ensalçaven es valors de raça i de destí basat en es seus llegats històric, però no foren especialment xenòfobs: L’amo ros del “Penthouse” (es seu super avió) ho és molt més que aquells dos junts. S’insospitat triomf de Trump és com un dejá vù, i es brou de cultiu pes desenrotllo d’una tensa època global d’intolerància sembla avui encara pitjor que sa del segle XX per vàries raons.
En primer lloc, perquè es discurs populista ja fa temps que havia arrelat: que sia de diversos signes i tendències no és gens nou, ja se va veure en es prolegòmens de sa nostra guerra civil, però a més d’apel·lar a arguments viscerals en lloc de raons argumentades, tots tenen una cosa en comú: una profunda animadversió cap “es sistema”, que més just o més injust representa es desideratum de s’ordre. En segon lloc, fracassat es sistema comunista i caiguda s’URSS, s’enemic d’ara, sa víctima propiciatòria, esdevé com a conseqüència de sa mala gestió d’un allau migratori que era previsible. Ningú podia precisar quan se donaria, però s’arrel i vertadera causa d’aquest la podríem haver evitat amb es concert internacional i ses eines de ses que disposàvem, com s’inefectiva ONU. Per primera, aprofitant sa nostra més ubèrrima època essent més solidaris amb es països subsaharians, tant amb plans de desenrotllo com apagant conflictes tribals. I per segona, posant tot s’esforç en que no arribàs a fruitar com ho ha fet aquest bàrbar populisme religiós anomenat jihadisme i que ja fa temps que mos va declarar sa guerra.
Durant ses darreres dècades aquest flux migratori mos va semblar tolerable, però des des reviscolament de s’islamisme radical, ha motivat una preocupació justificada. Trump, a més, senyala as seus particulars “jueus”, uns mexicans des quals se vol despreocupar aixecant sa gran muralla xina al llarg de tota sa frontera Sud (i pretén que la pagui Mèxic!). S’amenaça jihadista és tan real com inquietant. Ets americans se’n recorden ara més que mai d’aquell infaust 11-S, i Europa, sembrada de camps de refugiats que a mig termini hauran d’integrar-se dins sa seva societat, recorda es molts d’atemptats patits, conscient d’una crua realitat: existeixen dins es seu propi territori molts de captadors de jihadistes, de cèdules i individus dispostos a immolar-se amb tal de dur-se’n per davant es major número de “creuats”, que és com aquestes bèsties capficades en establir un Califat mundial mos denominen.
Per tot lo exposat, no resulta gens estrany que s’ultradreta reviscoli des de tots es punts cardinals, inclosa Rússia, argumentant que en cas que això no fos poc, es musulmans honrats se beneficien gratuïtament dets Estats i que acabaran per llevar llocs de feina a sa classe treballadora.
Com va passar al Sg XX, sa classe política centrada té molta culpa, haguent propiciat en gran mesura aquest clímax tan propici pes radicals: relaxament, manca de decisions, complex cap es més esquerrans de ser massa vehements i rompre es càndid i innocent “bonisme” imperant. Mos hem preocupat tant en centrar-mos en superar sa crisis econòmica que no hem sabut valorar sa crisis de valors que mos aboca a un panorama de vertadera polarisació que amenaça sa pau social.
A França Le Penn se frega ses mans amb sa victòria de Trump (s’estima que un de cada dos membres de ses forces de s’ordre són votants des Front Nacional), a Grècia, una de ses més damnificades per ser lloc de pas, es partit neonazi no atura de guanyar adeptes, lo mateix que a tots es països que formen part de sa ruta des nouvinguts. Es discurs des famós “Brexit” ja incloïa aquest element nacionalista i xenòfob. Inclús bona part des sempre modèlics països escandinaus, receptors de part d’aquest allau, comencen a fartar-se, lo mateix que part dets alemanys.
Trump, que és es protagonista d’aquesta setmana, més que es problema és es símptoma inequívoc de tot lo dit. Vaig conèixer un temps d’esperança en es qual s’esbucaven murs. Ara se tornen a aixecar per tot, inclús a Espanya, en torn una Catalunya que ja fa temps practica un populisme fal·laç i profundament nacionalista. En dos mesos eleccions a França, i ja m’atrevesc a vaticinar que si s’ultradreta guanya o treu bons resultats, es pròxim fenomen as qual assistirem serà es de s’efecte dominó.
