A hores d’ara, lector, deus estar ben fart sentir a parlar de Donald Trump, però la notícia, aquesta setmana, era aquesta o bé parlar-te de l’arraconament de la presidenta del Parlament balear Xelo Huertas al cornaló del grup mixt, després d’una purga al més pur estil estalinista de Podemos, en aquest(a) païs(sa) que batià Josep Maria Llompart que ens ha tocat en sort.
Torn, idò, a Trump per donar la meva visió del que ha succeït i tractar d’escairar una mica el punt de vista per no repetir el que ja hauran sentenciat altres col·legues. Per mi, Trump és la febre, però no vull parlar d’això sinó de la malaltia. S’ha sentit a dir que en el context nord-americà votar Donald Trump era com confiar aquí en Podemos —també hom ha comentat que això suposa desconèixer la política nord-americana, de la qual reconec humilment no ser-ne cap expert. Els morats s’aixecaren dempeus contra la casta, i en anglès americà la casta del PPSOE es tradueix Clinton —basta vegeu un capítol de la sèrie nord-americana ‘House of cards’ per conèixer les mangarrufes d’un parell semblant en aquest. Un Goliat enfront del qual s’aixeca un petit David que és, sí, un ric empresari estatunidenc que no paga impostos. La torre Trump versus l’escaquer de tot el sistema imperial.
Els Clinton es fan aviat amb el vot atemorit de les dones, els joves, els afroamericans, els hispans, els homosexuals i tot el Betlem del políticament correcte; com més temps passa més va perdent Trump l’afecció dels mateixos republicans —Bush i McCain havien reconegut que no li darien suport— i li fan un favor d’or al passavolant. Els votants que li queden a Trump, boca closa, esquiven totes les enquestes —que per variar se n’han tornat anar lluny d’osques— perquè no és políticament correcte reconèixer que optes per Trump, deixen confiar-se els demòcrates i ja tenim Trump al despatx oval.
Sentia un votant republicà que reconeixia que el que deia Trump és el que tothom pensava i no gosava dir. Tothom ha assenyalat en el Brexit un precedent ben clar d’això que ha passat als EUA. Els anglesos estaven fins als nassos que per la seva condició de primera potència mundial hi entràs immigració de pertot arreu a aprofitar-se de llurs avantatges i que aquests nouvenguts es blindassin de drets al mateix temps que això debilitava el ciutadà mitjà anglès. O alerta, bastava que la ciutadania ho percebés així, per allò de la dona del Cèsar... Això hi ha molta gent que no vol que es digui, que fuig d’estudi, i es pensa que no dient-ho s’eliminarà el problema per art de màgia. Però els països escandinaus, Dinamarca per exemple, podrien seguir el camí assenyalat per Anglaterra amb el Brexit si no som més curosos a l’hora de determinar a qui admetem al club de la UE. O Marine Le Pen guanyar les eleccions a França, i precipitar, entre d’altres, la sortida de l’estat veí de la Unió.
El vot «redneck» per Donald Trump és un cop de taula de l’americà emprenyat de Podemos, però també és un clam anti-Podemos. El llenguatge del políticament correcte s’ha estès tant que no queda bé dir que votes Trump —aquí llegiu PP. Si participes d’una campanya electoral i proves de demanar el vot a la gent, observaràs que els votants de Podemos s’inflen com calàpots i et reconeixen obertament la seva ideologia, però l’orgull va desapareixent de camí cap a la dreta i, quan arribes als conservadors, és curiós constatar que només et confessen que aposten per la formació de la gavina o els familiars o els amics íntims. Ep, té una cosa bona, que si un amic et diu que és del PP és que et considera amic dels de bon ver! Contràriament, t’ho amagaria. I el mateix de Podemos i el PP, ho podríem dir de l’esquerra i de la dreta: quanta gent s’umpl la boca de dir que és d’esquerres mentre la dreta es parapeta rere l’etiqueta de centre? Idò bé, tot això ens ho han duit la política del políticament correcte, però la reacció del políticament incorrecte de moment ja ha portat el Regne Unit fora de la UE i Trump a la Casa Blanca.
