Escric aquesta petita opinió, aquestes profanes paraules, dissabte matí abans de la reunió clau o de les noves notícies de la guerra civil desfermada dins el PSOE. La veritat és que ja no em sorprèn res de la política hispànica, terceres eleccions, falta de responsabilitat, absència de dimissions, nul·la autocrítica, primer els interessos personals per damunt qualsevol altre, corrupció, portes giratòries, pressions, falta d’informació, que vos tenc que dir que no sabeu ja.
La setmana passada vaig afirmar de la importància de les eleccions basques i gallegues, tant per el PP com per el PSOE però ni en els meus millors deliris m’hagués imaginat un panorama tant nou després d’aquets comicis autonòmics. Vaig afirmar que era el darrer cartutx de Pedro Sánchez, que podria sortir viu de l’escomesa depenent de si era clau per formar govern a Euskadi o Galícia, però el que ha passat ha estat una hòstia de dimensions estratosfèriques que ha duït als socialistes al caire del precipici, com els seus col·legues grecs que després d’anys de ser claus en el panorama polític estatal han quedat anul·lats i aniquilats.
Serà Pedro Sánchez el liquidador del PSOE?. No m’atreveix ni ha contestar, ni ha fer una simple suposició, la realitat supera la ficció, el meu raonament i la meva lògica. Un dels gran problemes del socialisme estatal és la falta de discurs, la falta d’una oferta clara al seu electorat. Segons el lloc, l’auditori o les circumstàncies canvien de discurs com canviar de calcetins, i això provoca la falta de credibilitat del partit i de l’opció socialista.
Pel que fa al model territorial de l’Estat han canviat i modulat tant la seva idea que ja no se quina és. El socialistes catalans defensen una Espanya federal, i a cops pareixia que defensaven la possibilitat de realitzar un referendem a Catalunya, això s’oposa al discurs que ens arriba des d’Andalusia, Extremadura , Castella, per després tenir altres models entremitjos com a les illes o a València.
Pel que fa al model socioeconòmic, el seu abandó de l’esquerra per virar al centre ha deixat un ampli espai pel creixement de noves marques com Podemos que a l’ombrà de la crisi econòmica i social que hem patit els darrers anys ha aconseguit un espai obrer i esquerrà que pareix que els socialistes han abandonat, sobretot si miram els seus dirigents històrics convertits en assessors de grans empreses abandonat la classe obrera per tirar-se als braços del capitalisme més despietat.
El PSOE té un greu problema i no és en Pedro o na Susana, els barons o els afiliats, el congrés a l’Octubre o al Novembre, és un problema de discurs, de credibilitat, de ser. O canvia radicalment, o es defineix ja, o el seu futur serà encara més negre, si ho pot ser.
