Es terrorisme viu de consignar i consolidar es terror dedins sa població. Una població atemorida és una població paralisada per sa por i amb sa raó ennigulada, disposta a fer qualsevol cosa per tal de salvar sa vida. Per això s’emblema de sa condena a s’atemptat de Barcelona, “no tenc por”, és més que encertat.
Una comunitat on ses persones són conduïdes pes terror no és ja una comunitat civilisada sinó un “sálvese quien pueda”; un món caòtic sense regles on cada persona rema en una direcció diferent. Aquesta és sa societat que anhelen es terroristes perquè per ells suposa control i es principi des fi de sa civilisació europea. Per tant, no podem deixar que es nostros sentits s’entabanin pes terror sinó que han de romandre obedients a sa raó.
Per altra banda, és necessari que sa raó sigui guiada pes valors més exquisits, que hem anat treballant durant segles a sa vella Europa. No és cap misteri es fet que a Occident vivim una època decadent. Ses divisions internes són nombroses, viscerals i extremadament polarisades. Només a Espanya tenim es casos de s’independentisme, sa llengua, sa religió, s’ideologia de gènere, s’esvort, es toros…
Però tot i esser només per vèncer una amenaça molt major, hem de fer es sacrifici de posar fre a sa nostra decadència i reprendre amb força es valors que Europa (i tot Occident) representa: llibertat i respecte a sa dignitat de sa persona. Això requereix, substancialment, unitat de roca entre tots es demòcrates, que volem preservar un món lliure.
Aquesta unitat significa deixar de banda banderes, deixar de banda lluites de poder i eternes rivalitats, evitar acusacions generalistes a col·lectius de sa societat i acusacions a qui acusa es col·lectius. I, ademés, unitat implica ignorar qualsevol intent de divisió social per mor d’ideologies (donat que que sempre hi haurà persones que alimentin es caliu aprofitant es terrorisme per fer política; perquè s’intel·ligència no és un do repartit uniformement).
En fi, davant sa seva essència destructiva, d’odi, el món ha de demostrar que s’actitud constructiva, d’amor, és més forta. Ara, s’unitat ha de preponderar per damunt estúpides divisions. Més endavant, però, s’haurà d’assenyalar qui va intentar dividir-mos per desemmascarar-los i no cometre s’error de votar-los a ses pròximes eleccions.
