La setmana passada vaig ser a l’Havana per motius laborals. L’inici del viatge va ser lamentable. Em vaig generar una sensació molt i molt desagradable, com si res hagués canviat, com si alguns polítics no s’haguessin assabentat del canvi que vol la gent, com si les formes fossin les de sempre.
Justament dies abans havia assistit al funeral de Climent Garau, i allà sí que vaig comprovar que els nostres polítics s’han reubicat. Les “autoritats” no seien al primer banc de la Catedral. La Presidenta del Govern seia pel mig, el vice-President al banc que feia deu, el President del Consell també discretament seia entre “el poble”. Me va agradar aquella sensació i vaig pensar que teníem uns representants en sintonia amb la gent, al servei del poble, que no tenen figurera, que són respectuosos, que no utilitzen sempre que poden el seu empriu.
Idò anant cap a l’Havana va ser ben diferent. Un servidor va tenir la sort d’anar en business. Business pagada en doblers privats, és clar. Després de deu hores de viatges l’avió va aterrar a l’aeroport José Martí (l’Havana). Vàrem tenir problemes per sortir per la porta de la classe business i ens varen indicar que havíem de sortir per la porta anterior a les nostres butaques. Una vegada aixecats, em vaig adonar que al primer seient de la nostra classe hi viatjava Jesús Posada, actual President del Congrés dels Diputats. Per qui no ho sàpiga, el President Posada fa quasi quaranta anys que es dedica a la política i ja el 1979 va ser Governador Civil de Huelva. Va heretar la “dedicació” a la política de son pare, el qual va ocupar diversos càrrec durant la Dictadura.
Seguim.
Es va aixecar Posada i amb ell cinc persones més, funcionaris que l’acompanyaven. Aquí ja la meva frase, encara en to baix, va ser: “I aquests viatgen amb business amb els nostres doblers? Encara no s’han assabentat que les coses han canviat...”. Vaig procedir a sortir de l’avió per la nova porta, es va col·locar un dels funcionaris davant meu i va dir, a les dotze persones que estàvem primer a la fila per sortir: “Yo soy de comunicación, dejemos primero salir al Presidente”. Aquí li vaig etzibar una empenteta i li vaig dir respondre: “Pero vosotros no os habéis enterado que esto ya no va así? El billete del Presidente y el de todos vosotros lo he pagado yo con mis impuestos. Lo mínimo que puede hacer es dejar pasar a los que estamos delante de él.” L’empenta va servir per fer el de “comunicación” a un costat i sortir de l’avió. Allà, ja més calent que un fogueró de Sant Antoni, vaig dir en veu alta: “Y todavía tienen la cara de viajar seis personas en business, 30.000€ que pagamos todos!”.
Després em vaig trobar la comitiva a l’hotel Melià Cohiba, cinc estrelles, és clar. Hotel, per cert, propietat de la família Escarrer, on a l’entrada diu, ben gros imprès sobre els vidres: “Año 57 de la Revolución”. Em va encantar comprovar, una vegada més, la capacitat d’adaptació al medi que tenim els humans.
No cal fer més comentaris. Que cada lector en faci el seu.
