Fa un parell de setmanes llegia un editorial de Vicent Partal a VilaWeb que esmentava el llibre «L’Empire éclaté» de la historiadora Hélène Carrère d’Encausse. Carrère havia previst la caiguda de l’URSS abans que es produís. El pronòstic de Partal aquell dia era que l’Estat espanyol també s’estaria desfent com una calça, maldament des de dins es faci mal de veure, i li augurava el mateix destí que al gegant rus.
Els articles de Partal sempre són interessants de llegir. M’hi vaig quedar pensant i els fets de la setmana passada em feren rumiar si el director de VilaWeb no tendria raó. A hores d’ara, quatre fets m’ho corroboren: la no-legalització del Partit Demòcrata Català, la impossibilitat que Otegi es presenti als comicis bascos, el nomenament del Sr. Soria per al Banc Mundial i el desgovern a Espanya.
Espanya viu immersa en un any de desgovern que té pinta de superar els tretze mesos d’interinatge governamental que patiren els belgues. Evidentment el bucle el provoca que els catalans hagin deixat de ser interlocutors vàlids a Madrid quan ho havien estat sempre des del temps de la UCD passant pels pactes amb el PSOE i el PP ⎯i no m’estic referint només als «peixcovistes» de CiU sinó també als independentistes d’ERC, que pactaren amb Zapatero—, els del PNB, sempre ambigus per Madrid, són conspicus de deixar-se seduir per l’independentisme català i a més no van de PP i manco de C’s, i el PSOE i Podemos estan embarrancats per mor que aquests darrers sí que advoquen pel dret a decidir i ja sabem que, per Sánchez, «no es no». Amb les terceres eleccions al cap del carrer, el més calent és a l’aigüera i jo ara em posaria aquí a taral·lejar la banda sonora d’«El dia de la marmota».
En aquesta tessitura, Espanya està atrapada en mans d’un PP que desbarra. La il·legalització de l’esquerra «abertzale» a través de la Llei de partits ja va ser en el seu moment un fet molt dubtosament democràtic ⎯pensau que els francesos mai feren el mateix a l’Estat veí⎯, però ara la no-legalització del Partit Demòcrata Català, en un país que tolera Falange, Plataforma per Catalunya, España 2000 o ASI, ja supera tots els rècords. És perquè els del Guinness desembarquin, facin les fotos corresponents i se’n vagin, perquè el problema no rau només en el nom de la flamant formació sinó que els cou el fet que el partit que és el pal de paller de Catalunya s’hagi tornat independentista! Aquestes idees són, ras i curt, inconstitucionals perquè la Constitució està feta a mida de l’Estat i a més són lleis infoses de Déu com les taules de Moisès.
I a Euskadi també pinten bastos. Arnaldo Otegi no es pot presentar com a candidat a lehendakari. Quan jo estudiava a la Universitat de Barcelona, ens visità Gotzone Mora. Jo —ho reconec i me’n penedesc— era dels qui aleshores volia impedir que ella xerràs. Mora, tant se val, era una díscola de l’ala més espanyolista del PSE basc que acabà de tertuliana a la COPE i engruixint les files del PP; però un professor de la UB, Jordi Llovet, ens convencé que mai era bo no deixar parlar qualcú. Ara entenc que tenia raó i veig clar que, de la mateixa manera que no era bo fer callar Gotzone Mora, tampoc és convenient silenciar Otegi en una «democràcia».
El nomenament de Soria per al Banc Mundial ha estat de traca. Però a Espanya, les coses sortosament també canvien. Una part gens menyspreable de l’incòlume PP ha deixat anar aquell niu de corruptes i ha confiat en el taronja de C’s, que ha fet una de les seves banderes la lluita contra la corrupció. Tots els partits, fins i tot Ciutadans (els millors amics de l’home), havien criticat l’elecció dels conservadors. I el Govern ha hagut de fer anques enrere en la seva decisió unilateral de nomenar Soria, perquè fins i tot determinats presidents populars com Núñez Feijoo, que té el condicionant de tenir les eleccions a tocar, ja s’havien referit a la inconveniència del nomenament, i na Marga Prohens nostra, també ha estat molt valenta a sortir a la palestra a criticar Soria... això sí, quan la llebre ja havia fuit...! Però és que això d’Espanya encara tendrà remei?
