Molta de gent no sap que a s’arxipèlag tenim importants illots que són de propietat privada. ¿Importants en quina mesura?. Al manco per tenir una superfície tal perquè un Robinson Crusoe pogués aguantar es tipo fins que el rescatassin. Darrerament han sortit publicats as diaris un parell d’exemples, a part d’aquell altre referit a s’ús abusiu de sa badia gran de Cabrera per part de propietaris de grans iots que se permeteren muntar es seu particular “Chill-Out”, que ve a ser es típic càmping però per horteres amb duros i poc coneixement.
Això de comprar illes deshabitades semblava una extravagància que sabíem que era possible a altres latituds més exòtiques. Però no és cert, com no sol ser certa s’idea de que representi cap privilegi. És més, segons dóna a entendre sa premsa es fet se mos està revelant en línies generals com una insuportable càrrega pes propietaris, normalment hereus d’alguns pioners que a un moment visionari les varen adquirir a preu de ganga.
Es primers anys d’Autonomia va haver fins i tot un projecte d’urbanisar Sa Dragonera (2,88 Km2) per part des propietari -“Pamesa”-. Encara que es des GOB hagi estat durant temps una entitat amb forts matisos polítics, sa veritat és que hem d’agrair a sa seva pressió es fracàs de sa temptativa. Es grup empresarial d’en Matutes també tenia s’idea d’edificar una residència per autoritats a s’illa de Sa Conillera d’Eivissa (2 Km de longitud). Es Consell va desestimar s’iniciativa per considerar que vulnerava sa llei de costes. Pareix esser que es grup, és o era fins fa poc propietari de varis illots pitiüsos més, com s´Espartar, s´Illa des Bosc o es grup de ses Bledes. Una possibilitat que sa legislació permet (no són fruit de cap ocupació il·legítima) lis dóna dret, però aquest és relatiu, subjecte a restriccions, sotmès as principi d’interès general, a ses limitacions conseqüents a sa seva inclusió dins parcs naturals, àrees protegides o lleis de Costa.
Enguany dos des principals illots privats s’han posat a la venda rebaixant significativament lo que ja venien demanant des de feia un temps. S’Espalmador (137 ha) fou adquirit pes padrí de s’actual amo per 42.500 Pts el 1932. Ara sa propietat negocia amb es Consell per “desfer-se” d’ell a canvi de 18 milions d’euros (6 manco que l’any passat). Com a illot pot no haver complit amb ses expectatives inicials, però si es padrí fos viu, ¡hauria rentabilisat bé sa seva inversió!. A Menorca, S’Illa d’en Colom (58 ha), amb dues vivendes i dues platges naturals també ha tengut resó. Se va comprar el 1904 per 7.850 Pts: ara ets hereus l’han rebaixada a 5’25 milions d’euros.
Hi ha molts més exemples, però pareix esser que s’únic illot privat tal vegada viable, gràcies a contar amb una luxosa mansió en es seu cim (amb heliport) que se lloga a raó d’una mitja de 22.000 euros al dia, és es que té Mathias Kuhn davant Eivissa, Tagomago. Sembla que sa seva viabilitat resideix en es seu ús exclusiu a sa manera d’un hotel de superluxe. Personalment, seria hipòcrita si no reconegués que en cas de poder, no me feria res viure allà, mirant de no estorbar a ningú ni a res, com un discret i lliure Edmundo Dantés, es presoner olvidat a s’illot d’If i esdevengut després en Comte de Montecristo. Tanmateix Tagomago és i serà etern (talment és Es Vedrà, propietat de veïnats de Sant Josep), i no gràcies a aquest Kuhn: està vinculat a sa nostra història i sa seva etimologia refereix as general púnic Magó, germà d’Anníbal Barca.
ÉTICA I ESTÈTICA. Recull precisament es conceptes d’hipocresia i d’història -i possibles usos d’un illot- per acabar tornant as cas de Cabrera (15’7 Km2), que demostraré que pot arribar a ser pitjor a qualsevol “Guantánamo”. Segons Plini es Vell, es mateix Anníbal hauria nascut a aquest illot. Però inclús pes clàssic Crusoe, tan enginyós, aquesta illa hagués resultat bastant magre en recursos. Sa primera meitat del Sg XIX s’idíl·lica roqueta va ser... ¡es primer vertader camp de concentració de s’història!, presó natural de 10.000 francesos vençuts a sa batalla de Bailén (uns 9000 més posteriors remeses de presoners). Després de passar pes pontons de Cadis, varen esser amollats allà amb un irregular i insuficient subministre d’aigua, unes poques faves i una mica de pa amb floridura que lis duia un llaütet. Ses cabres i conills desaparegueren en molt poc temps. Criaren rates, però aquesta ambrosia s’acabà i arribà sa fam absoluta. Molts ja havien mort per ferides infectades, disenteria, escorbut, es rigors de s’hivern, paràsits i més d’un suïcidi, però sa fam va fer que finalment se donàs es CANIBALISME. Varem abandonar allà (amb s’impassivitat de Napoleó) a aquelles ànimes; un col·lectiu que s’havia proposat sobreviure sobre sa premissa d’uns mínims de dignitat -s’únic oficial que va renunciar as privilegi des trasllat fou es metge, qui en poc temps va morir- aixecant precàries vivendes a primera línia de sa gran badia conformant un poblat as qual varen anomenar NAPOLEONVILLE. Es captius sobrevivents foren rescatats as tres anys: en torn a una quarta part, vertaders morts vivents (talment es jueus alliberats as final de sa II GM) que, per si no fos poc, foren ben mal rebuts a una França restaurada que ja havia donat s’esquena a sa memòria de Napoleó (paradoxalment mort a altre illot).
Lo què és s’ignorància: Per ric que fos, ¿organisaria vostè qualque tipo de “festa” damunt Auschwitz, Dachau, Treblinka o altres camps d’extermini...?. Sempre que he anat a Cabrera he mirat de conèixer-la millor, respectant es medi i evitant passar damunt Napoleonville -me feia com a cosa-, just es mateix lloc en es qual es snobs des iots (amb capacitat per llogar Tagomago o comprar S’Illa d’en Colom) exhibiren sa seva absoluta indiferència tant cap a s’estètica com a s’ètica.
