Vaja per davant un exercici d’autocrítica a rotllo des darrers atemptats a Niça i Alemanya: poden fer córrer es risc de fer-mos hipòcrites al donar-lis un major resó mediàtic quan es terrorisme és un fenomen global que afecta també a Àfrica, es Pròxim Orient i sa resta del món. A tot li hauríem de donar sa mateixa importància, però també es cert que Occident ha estat declarat com es principal enemic a castigar i sotmetre. Fa una setmana va tornar a tocar a França, i altra vegada varem entonar La Marseillaise, himne que esquerrans varis varen qualificar en motiu d’un atemptat anterior com exagerat i inclús com “feixista”.
Però, ¿Qui són ets autèntics amics des vertader feixisme i es més “comprensius” amb ets actes de Terror d’avui en dia?. Òbviament, es qui no el condemnen ni se solidaridisen amb ses víctimes ni acusen clarament d’assassins as que ho són, com as d’ETA, atorgant-lis una dimensió política ‘alternativa’, s’esvaït GRAPO, actors polítics contestataris amb un llenguatge (sa violència) coherent amb sa seva vocació anarquista, ses entredites FARC colombianes, interpretades com a dissidència legítima cap ets abusos des sistema, just as contrari de ses forces repressores veneçolanes, en aquest cas necessàries just per mantenir s’ordre de s’entredit sistema, etc.
A més, aquesta setmana Alemanya ha estat doblement copejada, una per un refugiat afgà a cops de destral i al crit de “Alà és gran”, i fa no res a Munic, de sa mà d’un individu d’origen iranià que va deixar un reguer de morts en unes circumstancies que, a hora d’ara, encara no s’han aclarit.
En relació a s’atemptat de Niça reivindicat per s’Estat Islàmic, es visionari Pablo Iglesias va tornar a desmarcar-se de sa línia des demés polítics amb un “tweet” que és tota una perla. Deia així:
“Esto no es ninguna guerra; esto es delincuencia. Hay que combatir con los derechos”.
No cab major puresa (en es sentit mallorquí des concepte: innocència càndida i mancada de tota noció de seny) que sa d’aquest aspirant a governar un país important dins es concert europeu i internacional. A un des seus arravataments de populista sinceritat (des quals després tant se’n penedeix quan li retrauen, negant sistemàticament que ho ha dit) va contar un episodi biogràfic de violència contra un lumpen -sa classe social més desfavorida- argumentant que amb allò defensava una propietat privada (és a dir, “seva”: sa propietat privada és un concepte relatiu en funció de si és podemita o és de La Casta). Idò bé, es que va sortir escaldat pes puny d’en Pablo, aquella animeta, si podria ser considerat un delinqüent.
A sa seva equació Iglesias estableix que es terroristes de s’Estat Islàmic són assimilables a aquell projecte de delinqüent de tres al quart. Reparin en sa fal·làcia: “La delincuencia hay que combatirla con los derechos”. Però no consta en es relat de referència que Don Pablo fes entrar en raó a aquell que li volia fotre una propietat dispensant-li un assossegat discurs de civisme i ètica aplicada, no: li va envergar tal cop de puny que segons ell mateix, li va causar un gran mal a sa seva pròpia mà.
Fins un nin d’uè pot desmuntar sa lògica i greus implicacions de lo que ve a proposar aquesta autoritat politòloga. Sa primera premissa ja l’hem avançada; reduir (per tant atenuar) s’autoria de ses massacres terroristes as nivell de “delinqüència comú”. Això, convé matisar-lo, implica un atac directe as col·lectiu jihadista, que a més de reivindicar s’atemptat qualificaren de “soldat” a s’autor material. ¿A quina categoria des concepte de delinqüència entra sa de “soldat”...?. Aquest fenomen que sembla voler fer de misser al·legant atenuants a favor des terroristes, resulta que en realitat desautorisa as col·lectiu en qüestió i se permet redefinir -lo amb un concepte per ells insultant (delinqüents, lladres de camells). “¡Que era un soldado Pablo, que era un soldado de la Yihad que nos declaró La Guerra!” (Yihad: literalmente “guerra santa”).
Implicació conseqüent amb lo anterior: Nega qualsevol possible lectura de que ets atacs i assassinats massius a reu del món per part d’un ens que té com a objectiu principal i manifest establir un Califat mundial a través de sa conversió obligada dets infidels així com de sa seva eliminació física, se puga comprendre ni remotament com una activitat o operandus bèl·lic. ¡Ni tan sols terrorista!: només delinqüent, com qui fuig d’un bar fora pagar sa seva consumició. Rebutjar es mateix concepte de guerra és prioritari per s’esquerra “bonista” fins tal punt que una invasió estrangera seria interpretada com una visita de cortesia, fent anàloga sa necessària existència d’un exercit amb una perversa intencionalitat bel·licosa, un desbarat.
Sa conclusió necessària és inconseqüent amb ses premisses al introduir un element de judici personal: “hem de combatre aquesta delinqüència sense fer us de qualsevol força que no sia sa dets arguments, sa d’una simple reeducació basada en sa bondat des diàleg en torn es valors des drets”. No especifica si se tracta des concepte filosòfic de Dret Natural, si hauria de ser un discurs que emani de sa Declaració Universal des Drets Humans, si s’ha d’avenir as Codi Civil de tal o qual país, si remet as recollits per s’ONU, si guardassin un vincle amb sa Cort Internacional de Justícia (La Haia), o amb sa Convenció de Ginebra, etc... No, tot queda en un concepte nebulós, indefinit, convenientment abstracte i sense referents.
¿Cap argument més absurd i as temps més populista...?. S’argument no és innocent, perquè aquest pot ser de tot, inclús beneit, però en cap cas innocent. Se deu as seu públic i sap bé lo que aquest vol sentir.
Jo propós una cosa, una solució idònia: a sa pròxima presa d’hostatges per part d’un suïcida jihadista a qualsevol racó del món (lamentablement no ho puc descartar), que es líders mundials se mobilisin per cridar urgentment a aquest prohomo, que el duguin a baratar-se p’ets hostatges i que, d’aquesta manera, convenci as màrtir suïcida de que sa seva petita travessura de delinqüent comú no ho paga, que se deixi de rebel·lies sense causa i que ho deixi anar, que tot acabi fent unes canyetes com corals amics dins aquest món ideal de sa proclamada i ja visible utopia de s’ “Aliança de Civilisacions” (ZP)... ¡I aquí no ha passat res!.
Aquest dia, si arriba, me faré militant de Podemos.
